dilluns, 21 de desembre del 2009

Moments de pànic #3

Quan el cor ho té clar, i el cap dubta, què es fa?

dissabte, 19 de desembre del 2009

Tear & tear

En anglès, llàgrima i estrip s'escriuen igual. El que m'estranya és que es diguin diferent.

dijous, 10 de desembre del 2009

Disappointed in the Sun

Dius coses dolces als quatre vents i enyoro aquells vint anys en què no hauria dubtat que me les dius a mi. Avui, després de tantes paraules caçades al vol, hi ha una veueta insistent que diu que no, que no està tan clar que vagin per mi, que em giri per si de cas van per algú altre, que despisti una mica i em tapi els descosits si no vull, també, acabar amb l'orgull ferit.

És una veu menuda, sense gaire alè, però tan mesquina que embruta de cop la llum intensa que se m'havia encès al pit. La torna llum de fluorescent, cansada, freda. Aquesta llum que tu i jo ja sabem perquè a estones ens fa semblar més pàl·lides del que voldríem ser.

La petita veu corcada està feta de tots els desenganys que em van poblar la pell abans que tu arribessis. És una veu que té molts noms i cap, és una veu alhora lletja i sense rostre. És una veu que diu que van passant els hiverns i que m'han deixat un pòsit de neu a les butxaques que no s'acaba de fondre ni amb la primavera més evident.

Per això has d'entendre que, quan canto cançonetes estúpides, és per tapar aquesta veu insistent. Les tonades sonen estranyes, ja ho sé, però sóc jo lluitant contra anys i anys de cops i fred. Somriu, doncs, com fas normalment. Perquè quan somrius, ja no sento la gelor del vent. Si invento prou rucades, si em toques durant prou temps, podria, potser, mirar-te amb uns ulls nous sota aquestes parpelles velles que han plorat massa gotes de sal erma al mig del desert.

dimecres, 25 de novembre del 2009

The pillow book #1: things that make my heart beat faster

Les seves passes al passadís, un matí de diumenge, sense pressa.
Una mirada massa intensa, al metro.
Aquella cançó que no diré.
Bataille, Nin, Winterson, Murakami.
Aquella frase que no recordes.
Una paraula massa ambivalent, on sigui.
La teva mà a la meva espatlla nua, nues.

dilluns, 23 de novembre del 2009

Moments de pànic #2

I si Winterson té raó i, a efectes pràctics, per a gairebé tothom, la terra és plana i jo no existeixo?

diumenge, 22 de novembre del 2009

Que fugi el temps

Tot el meu cos crida contra aquest costum estrany de treballar els diumenges, de fer bona cara al mal temps, de dir que sí quan és, clarament, que no. I perdo quilos i paciència, i guanyo arrugues i mal humor, i sembla que les hores són un càstig i no un goig.

Dic "necessito més temps" quan, en realitat, no. Necessito menys temps. Menys temps venut als altres, més temps per regalar-me. Menys temps de passar pel tub, més temps d'estirar-me a la sorra o fer guerres de pessigolles a l'estora del menjador.

I em sembla tan intolerable que s'allargui aquesta situació que em nego a creure que em quedin, encara, trenta-tres anys de feina, disset d'hipoteca, dotze de custòdia compartida. Penso que, abans que m'hagi empassat tots aquests segons, hi ha d'haver algun cataclisme que capgiri el destí del món o, com a mínim, el meu, si més no.

El meu cos, que és molt més pràctic que jo, sembla que vulgui treure'm tot aquest temps de sobre, com pot, ni que sigui desapareixent a poc a poc. I veig com em torno grisa, gairebé invisible, gairebé transparent. Tan imperceptible que no em trobes al llit ni quan hi sóc.

diumenge, 1 de novembre del 2009

Universos possibles

Escric paraules, 4516 exactament, com si fossin finestres obertes a universos possibles que faig existir perquè sí, perquè vull, perquè puc. I no recordava que m'agradés tant inventar.

I pensava que, qui sap, amb el temps podríem construir-nos un espai que fos nostre, en què cada paret fos de llum i de veritats. Un espai sense dimensions que puguéssim endur-nos allà on fóssim, i treure'l de la butxaca si calgués, per posar-lo com un tapís o una catifa màgica per cobrir les parets brutes de qualsevol cambra. Un espai que fos "casa nostra" a qualsevol hotel, a qualsevol apartament, a qualsevol bosc.

Aquest espai, que serà de paraules (30.000 dematins x t'estimo x 2, o quatre, o cinc, serien entre 60.000 i 300.000 paraules, però ho podem negociar), el bastirem com més ens plagui, com ens convingui, com més ens hagi d'agradar. I el guardarem sense panys perquè respiri, perquè creixi i es vagi fent gran. Així, un dia, prendrà cos i prescindirem de trens, de nits fredes i d'enyors, i es concretarà en veritat tangible que podrem tocar.

Si vols escriure amb mi, és clar.

dilluns, 19 d’octubre del 2009

Moments de pànic #1

I si la meva mare tenia raó i no m'ha servit de tant, ser tan llesta?

diumenge, 11 d’octubre del 2009

I find pieces of myself everywhere and cut myself handling them

Potser és perquè a mitjan octubre l'estiu em posa sandàlies i faldilles que totes les contradiccions em semblen naturals i possibles. Potser és perquè el mirall em diu que duc els cabells massa curts, o massa llargs, i que he agafat o he perdut uns quants quilos de més. I sota el cel blau, esclatant, no puc més que sentir que en el fons el pes que duc a dins és haver-me desfet de tantes coses, de tanta gent, que em sembla que en qualsevol moment desapareixeré (sota la dutxa, en un cafè). Suposo que aquesta dels ulls foscos sóc jo perquè m'hi perdo com m'han dit, de vegades, que s'hi perden quan els miro. I alhora em sembla increïble que sigui jo la que deixa que s'escolin les setmanes anant de casa a la feina, i de la feina a casa (a la meva o la teva, som dijous o divendres?), la que perd les hores llegint Winterson o mirant Lost. I estic a punt de posar-me a plorar perquè no recordo el meu nom, perquè em sona estrany quan passen llista o em truca ma mare o me'l dius, molt baixet, quan fem l'amor davant el mirall.

Per sort, en aquesta casa és impossible deprimir-se. Els peques (cada cop més grans) han tret Petit i han posat Manel i ballen a sobre el sofà. No entenen les lletres i els és tot igual (especialment com em dic, ells sempre m'han dit mare); vaig a veure si m'ensenyen a volar.

divendres, 24 de juliol del 2009

No breakfast at Tiffany's

Aquest estiu no hi ha Nova York ni concerts a Central Park ni antres de jazz a Brooklyn ni conductors simpàtics a Staten Island ni llibreries a Manhattan. Hi ha un vestit nou que m'has tret enganyant la impaciència, i unes cames tan depilades que brillen en la foscor dels teus ulls, i una maleta plena de tirants, sudokus i llibretes per omplir.

I sóc feliç, crec que la superficialitat em prova, i el meditarrani encara més. I em sento guapa perquè ho estic, què collons. Amb i sense vestit.

dimarts, 14 de juliol del 2009

I tots els dies plens que ens esperaven

Imagina't un indret on fa mesos que plou una pluja que és un com un xiuxiueig, com un sospir, gairebé com una cançó trista que es va sentint de fons. De tant en tant sembla que para, surt una mica el sol, se sent un tro, torna a ploure... El paisatge és bonic, d'un gris bonic, però el terra, sempre xop.

Imagina't que, inesperadament, la pluja es desferma, cau una tempesta que sembla que hagi d'emportar-s'ho tot. Volen les fulles, piquen les portes, hi ha un ocell mort. La pluja dòcil de tants mesos és ara un huracà que arrenca els arbres i ofega el món. De sobte, però, no se sap d'on, surt el sol. I tot el que queda, que si t'hi fixes és molt, pren matisos, marca les formes, desborda colors.

I ara imagina't una nena amb impermeable groc que salta de bassa en bassa rient, perseguint una papallona entre els tons brillants de l'argila, la ginesta, els seus ulls oferts al món. I una altra que la mira, asseguda a sobre un pi caigut, a punt per donar-li un grapat de pinyons.

Que vinguin totes les tempestes si és per deixar-nos un paisatge més clar, més brillant, més alegre, millor. I que, després, ens duri el sol.

diumenge, 28 de juny del 2009

Slowly, slowly through the fields

I deien que no n'aprendria mai.

(Em sembla que el s'hi val a badar començarà a assemblar-se al compte amb el cap, estic minimalista, ja em perdonareu).

dimarts, 16 de juny del 2009

Pourquoi tu m'appelles déjà alors que je viens à peine de naître

Els núvols de cotó de sucre, per si sols, són estèrils. S'hi està bé, són flonjos i dolços i fins i tot bonics, in a corny sort of way, però del tot estèrils. Això ho sap qualsevol que hagi viscut una temporada obliviously happy, totalment satisfet en cos i ànima, sovint sota els efectes de l'enamorament més virulent o la serotonina més potent, depèn a qui es demani.

Per sort, de tant en tant, we get a little spank, un descens brusc de la progesterona i els estrògens, o una mini crisi existencial (depèn a qui es demani) i ens escarrassem a omplir de significat un verb tan buit com el "ser". Qui sap si no busquem atributs al·liens (antics o recents) que complementin el subjecte, i la crisi, en realitat, no és només una excusa per a la còpula, if you know what I mean.

El cas és que arriba un dia que tornes a escriure haikus, una mica per costum, una mica per avorriment, una mica perquè hi ha coses que, si es diuen en més de disset síl·labes, podrien fer estralls. I pastes la pasta enganxosa que deixen els núvols de cotó de sucre quan es barregen amb aigua, amb suor, amb secrecions diverses. I en fas una obra bella i efímera que demà, sota el sol radiant de l'enamorament (tossut i persistent malgrat profecies malintencionades i estudis científics perversos), s'anirà eixugant fins ser només pols de sucre i llàgrimes dins el magnífic desert de l'amor, en què la creació no és més que un miratge, for all it's worth.

diumenge, 3 de maig del 2009

Volen paraules d'amor

Només calen tres dies de distància perquè volin, de nord a sud i de sud a nord, les paraules d'amor, com esparvers d'ales gegants, imaginàries, poderoses com les d'una àliga immortal...

Potser calia fer un pas enrere per veure la qualitat del tapís, tots els colors de cada llaç, l'esforç esmerçat en ocultar cada nus i la suavitat amb què flueixen les formes d'una profunditat gairebé insultant. Després de veure la potència de l'efecte general, podem tornar a acostar-nos a un mil·límetre per observar-ne cada detall.

Volen paraules d'amor, distància enllà. Perquè, en el fons, només volien això, només volen això: que volin paraules d'amor.

dijous, 23 d’abril del 2009

Dues dotzenes (i mitja) de roses

Sant Jordi, ja. Recordo altres dies de Sant Jordi. La primera vegada que vaig tenir la regla. El dia que el profe de mates de l'institut, el del cul perfecte, em va regalar una rosa. El dia que vaig conèixer J. però només volia estar amb M. El dia que estava amb J. però mirava J. (2). El dia que vaig passejar per la Rambla amb la meva filla al ventre i la meva germana, petitíssima, agafada de la mà. El dia que vaig celebrar Sant Jordi amb un tal George. El dia que els meus fills van descobrir que els llibres els escriuen persones de veritat, i se'n van fer signar un. El dia que vam comprar llibres al Passeig de Manresa i O. els va llegir el conte als nens, al vespre. La nit que vaig plorar a Glasgow perquè era lluny de tot i de tothom. El dia que, per primera vegada que jo recordés, ningú em va regalar cap rosa.

Un dia, algun dia, recordaré també el dia d'avui. El dia que deixaré una estona la feina per passejar-te sota el sol, el dia que hauràs preparat una vetllada "romàntica" (com si no ho fossin totes). El dia que farem l'amor sense besar-nos. El dia que et regalaré la primera rosa de, com a mínim, dues dotzenes (i mitja).

dissabte, 11 d’abril del 2009

Les bruixes es despentinen

Despentinem-nos, ara que plou i fa sol, com bruixes indisciplinades que han penjat el dol rere la porta i s'han vestit amb camisa de colors. Que els teus cabells tan llargs es barregin amb els meus, tan curts, en un tapís de sal i de desig. Que plogui tot el dia perquè no calgui sortir del llit, que s'acabi el món i no hi hagi ningú que esperi notícies i traduccions. Desendrecem els horaris i recorrem-nos el cos.

dijous, 2 d’abril del 2009

It's only words

Necessito buidar de cançons aquest aparell diabòlic que m'acompanya en els llargs viatges en tren i em transporta anys enrere, vida enllà, quan no existia la calma i la passió era, sobretot, dolor.

Com si jugués a la ruleta russa, activo l'opció de shuffle i revisc els torrents d'emocions que em poblaven el cos en moments concrets. I sona Starting over, 50 ways to leave your lover, Camminante, If you want me, Rubber and soul, Fais comme si, I'm not in love...

Així que ho he decidit, aquestes vacances endreçaré totes les cançons de les meves vides anteriors, per escoltar-les només quan busqui un cert estat de melangia que només es troba entre records. I faré camí en tren amb les nostres cançons, les que van d'acord amb l'ara mateix, les que tu i jo sabem perquè ens escriuen el present.

dimarts, 24 de març del 2009

Raó del cos

Veus aquesta piga? Si la toques, si la fregues lleument amb un pensament inquiet, em faràs tremolar l'alè. Trauràs, sense voler-ho, totes les llàgrimes blanques que no vaig plorar aquella nit, quan els llençols es tacaven de sang per primera vegada i l'única cosa que volia era tapar-la, amb flassades i edredons, per tornar a ser una nena que cantava pel carrer, tres metres davant dels seus pares, els vespres de tardor, les tardes d'hivern, no recordo per què.

Però hi ha un mil·límetre de pell, un racó imperceptible d'aquestes natges que recorres incansablement, que ha guardat, tossut, totes les cançons d'aquells temps en què no tenia malsons insistents, només un instint vague que em deia que per cantar valia més ser al carrer que no pas a casa, entre silencis morts.

Diuen que el cos té memòria, que recorda cada carícia i cada cop. I sé que tinc una piga, una piga de sucre moreno que m'apareix cada estiu al front, que recorda que jo, quan encara no tenia cinc anys, cantava pel carrer mentre enfonsava les cames a les fulles enormes dels plataners, fins als genolls. Toca'm aquesta, millor.

dissabte, 14 de març del 2009

València en falles

Sé que és un miratge aquesta samarreta de màniga curta que em deslliura avui els braços per tocar-te, discretament, la panxa. Aquest bon humor el porta el sol i podria endur-se'l, demà, la pluja més inesperada. No és moment de refiar-se i amagar jaquetes i cuirasses. Però seria tan trist no donar-se ara mateix a la calor (entre real i imaginada) que estic a punt de treure de la bossa la samarreta de tirants que tant t'agrada.

I passegem pels carrers tallats, plens de petards i falleres amb ensaïmades inversemblants a cada banda. I riem, no se sap exactament per què, si tot això ens és tan al·liè que fa basarda.

I fem el matí tan llarg que sembla que s'allargui el cap de setmana... Abans que torni dilluns, i el fred de les set del matí quan és silenci tota la casa. Abans no ens envolti el desert que s'empassa tots els miratges.

dimarts, 10 de març del 2009

Saps quan estàs segur que t'equivoques i ho fas igualment? És un post d'aquests que no hauria de penjar.

Però suposo que ho he de dir perquè sinó aquesta veritat tan simple m'esclatarà a dins i es convertirà en una petita arruga entre les celles, en un cabell blanc al serrell, en una mala llet insuportable un matí radiant de dissabte.

M'estàs tocant els collons. Ets com aquests pesats que diuen mil vegades "ja me'n vaig" en una festa i continuen papallonejant dues hores més, ets com els "no vull més pastís, gràcies" que se l'acaben acabant, ets la mosca collonera que no entén que som hivern i ha de marxar més al sud, a llocs més càlids, carretera enllà.

Fins ara he tingut paciència, fins ara m'he limitat a abraçar-la quan plorava, a escoltar-la quan li havies inflat el cap, a fer-li un amor fort i brusc quan li calia un xut d'adrenalina per poder-se relaxar.

I ara... Ara no puc fer gaire més, la continuaré abraçant. Només puc mirar d'ensenyar-te, amablement, la porta. Entra, si vols entrar. Vine a fer una cervesa, xerrem de les nostres coses, mirem una peli o follem tots plegats. A mi, ara mateix, ja m'és tot igual. Però para de dir-li que adéu si no te n'has d'anar. Prou de no agafar-li el telèfon per tornar-li a trucar més endavant. Prou d'exigir-li el que saps que no tens cap dret de demanar.

Saps? No ha fet res mal fet. Simplement, t'hauria d'haver deixat molt abans i no la vas deixar. Sabia que s'equivocava i que, el que ella veia com a lleialtat última, tu ho veuries com a traició inexcusable. Però ho va fer igualment. Som humans.

dissabte, 7 de març del 2009

Interrogants

Aquest blog començava parlant d'un secret. Un secret amb la meva veïna, que puja i baixa les escales perquè no la deixen sortir al carrer. Passen els dies i el secret va creixent, com aquesta amistat estranya que anem teixint a base de dolços i somriures. La simpatia arriba allà on no ens arriben les paraules, el seu pobre espanyol i el meu nul àrab.

Ahir, finalment, m'ho va dir. Sé que fa mesos que ho volia, que triava les paraules, que esperava el moment. Les últimes setmanes havia pujat més sovint de l'habitual, li havien calgut més excuses. I jo esperava pacientment que estigués madura, que arribés ella sola a la conclusió inevitable, que no calgués que jo, des de la meva sala de finestres més amples i amb les claus de casa a la butxaca, li digués el que ella ja sabia.

Vol deixar-lo, diu. Cinc anys de segrest són massa. No n'està enamorada. Vol estudiar. Vol treballar. Vol tenir una vida. Vol decidir què fa, i com, i quan. Té vint anys i n'hi queden molts per viure.

Al principi sorpresa, al principi alegria. I després, tots els interrogants. Com ho farà? Haurà d'amagar-se? Correrà perill la seva vida? Li donarà suport la família? Acabarà formant part d'estadístiques macabres?

Tenim un secret més gran que abans. I m'inquieta saber com continua la història, com s'acaba.

dimecres, 4 de març del 2009

Losing my religion

No sé què has fet amb el meu sarcasme. L'has desat en algun racó de la casa i ara, per molt que regiro armaris i calaixos, no trobo la meva maquineta infal·lible per despatxar la ràbia. Hauries de tornar-me'l, de veritat, jo no sóc jo sense el meu sarcasme. La ironia està bé, la ironia és fantàstica, però avui jo volia el sarcasme.

I em trobo, en canvi, amb una muntanya de comprensió, amb tres paquets per encetar de simpatia, amb un arsenal de calma que no me l'acabaré en tota la setmana. Tu no ho entens, perquè no em coneixes gaire, però això no és normal. Tindré una úlcera d'estómac, o un atac de cor, o em tornaré definitivament adorable.

No vaig dir res quan em vas esmolar les vores i em vas fer suau per totes bandes. No em vaig queixar quan em vas treure la cuirassa amb l'excusa de despullar-me. Però ara, bonica, si us plau, torna'm el meu sarcasme. Digues que no em miraràs a punt de plorar si dic la frase més negra que em passi per l'ànima. Digues que em deixes, només avui, no ser raonable. Digues que puc ser cruel una estona i que no deixaràs d'estimar-me.

divendres, 27 de febrer del 2009

Aquello que un día nos hizo temblar de alegría

Tornen perquè han de tornar. Perquè nosaltres també els enyorem, a estones perdudes. Perquè no es pot fer veure que no han existit els dies en què tremolàvem d'alegria només de pensar en la seva veu xiuxiuejant-nos exactament la paraula exacta a cau d'orella.

Tornen perquè som de foc i els hem deixat la pell cremada. Ara, les carícies els semblen blanes i totes les boques fredes. No hi ha manera d'esborrar el record de l'ànima viva, i s'obliden de les ferides. Ara.

Però igual com no desapareixen les nits que vam passar amb altres abans de passar-les plegades, tampoc no podem obviar les mirades creuades des d'una tarda d'agost en què tu vas perdre un anell i jo la respiració, allà a la platja. La primera nit, de pell bruna contra pell blanca. Un adéu estrany, un avió que marxava. I totes les paraules que han travessat mars i autopistes quan volia cercar-te.

Que tornin, doncs. Tenim un racó molt endins per donar-los sal i aigua. Una carícia guardada per quan els calgui una abraçada. Un estremiment amagat per quan recordem el Bouiller al capçal del llit o les seves mans entre les cames.

Amb una mica de sort, aviat arribarà algú que els miri com ara ens mirem nosaltres. Amb una mica de sort, un dia es despertaran i ja no hi haurà dolor al fons dels ulls quan ens pensin de matinada. Amb una mica de sort, deixaran de tornar com fins ara i podrem trobar-los a mig camí, entre la seva felicitat i la nostra, i estimar-los encara.

dimarts, 24 de febrer del 2009

Au nord

Hi ha una temptació creixent de deixar-me arrossegar pel corrent del desig. No és un desig de carn i ossos, és un desig de temps i aire. De comprar un bitllet a un altre continent i perdre'm entre els carrers que no conec. D'aprendre llengües que no he sentit mai i menjar amb coberts estranys.

És recorrent, aquest desig. L'apago com puc, amb caps de setmana a Nàpols o Dublín, amb desconnexions a Toronto o Nova York. Amb llibres. Amb amor.

Els dimarts que semblen dilluns i em costa llevar-me, quan hi ha una dona nua que diu que voldria segrestar-me i no marxar a la feina aquest matí, quan la son i la muntanya de redaccions per corregir, l'article inacable, la traducció urgent que començaran a reclamar en qualsevol moment, quan tot el que m'obliga a ser eficient i programable crida impúdicament el meu nom des del llindar, la temptació pren un pes específic que es transforma en opressió violenta al pit.

Hi ha dies que no recordo què faig aquí.

divendres, 13 de febrer del 2009

Zum Geburtstag viel Glück

Com cada any, em recordes prematurament que em faig gran. I és que el temps no el marquen tant les estacions com aquest anar i venir de cossos, mirades, confidències.

Teníem divuit anys i ganes de traduir Vian, Plath, Rilke. Teníem divuit anys i ho fèiem tot amb la força incontrolable de les hormones i la impaciència arrogant de qui se sap més viu, més capaç, menys estúpid. Jugàvem a comptar les faltes dels professors, les absurditats de les alumnes, les matrícules d'honor de la número u. Jugàvem a enamorar-nos d'un Jordi qualsevol, a emborratxar-nos amb vi agre, a trobar la dona de la nostra vida.

I ara en tenim (en tens, prematurament) trenta-dos. Parlem de com juguen els nostres fills, de com es troben les nostres parelles, de com va la feina. Hem perdut una part de la força, gairebé tota la impaciència. I ens fem cada dia més vives, més capaces, menys estúpides.

Com cada any, arriba el dia i penso que és un miracle que ja hagi passat un any i encara hi siguis. El recordo només un cop l'any, el miracle. La resta del temps és normal que soni el telèfon i te m'enduguis una estona al teu costat, entre bolquers, traduccions i pluja. La resta del temps és normal travessar Europa per fer una passejada juntes, comprar globus, fer un te. La resta dels anys vull que em recordis, encara, prematurament, que em faig gran. I que m'agrada que sigui amb tu.

divendres, 6 de febrer del 2009

Una (futura) dona valenta

No arriba a fer un metre i mig i té un somriure de dents tortes a mig créixer que podria desfer el gel de qualsevol mirada. És petita, sí. I valenta.

Voldria estalviar-li tot el dolor, voldria eliminar de la terra totes les persones que la fan patir injustament. Voldria abraçar-la tan fort que la impregnés la meva força i se sentís reina del món. Voldria que no deixés mai de somriure. Mai.

Però és segurament el dolor, i la meva mà a la seva espatlla quan pateix, el que l'ajudarà a continuar creixent sense por. Tot i que senti que em trenco cada cop que la veig plorar per dins.

dijous, 29 de gener del 2009

Bon viatge, Rilke

Ho han dit tots els poetes: estic sola. Davant la mort, però sobretot davant la vida, sola. A l'abisme del dolor, al vertigen de la por, davant de tots els reptes. Per fer els canvis que calen, per lluitar les lluites més justes, per transigir si és necessari i mossegar si és el que cal. Per decidir què sóc, què faig, què vull, què ofereixo. Sola.

Però hi ha una mà que m'agafa el dit polze, discretament i amb fermesa. Uns ulls que m'escalfen el dia. Un braç que m'envolta la cintura. Un somriure menut que fa créixer el meu. Un alè de foc que s'emporta la boira.

Ets tu, i ells, i els altres. Sou un exèrcit de persones, tan soles com jo. Perdudes, ens anem trobant i fem una xarxa per si algú cau al buit de la nit més fosca. Ens deixem llibres i cançons. Ens teixim paraules i records. Compartim el vi i la sort. Creem aquesta il·lusió lluminosa que es diu amistat, amor.

No hi insistiu, poetes. Ja sabem que estem tots sols. Però no tant com, de vegades, ens vol fer creure la mort.

dilluns, 12 de gener del 2009

Tanca la porta

Ara mateix, el llit és tan petit que hi cabem tu i jo i prou, i encara l'una a sobre l'altra. Lentament, amb una música suau de fons, anem fent fora amics i fantasmes. Els fem aixecar-se del sofà, de la cadira al costat de la finestra, de tots els racons de la casa. Els ensenyem la sortida amb un somriure, els empenyem discretament, en un gest que és gairebé una carícia però que no deixa cap mena de dubte. El llit és petit, ja ho entenen, i necessitem tot l'aire de la cambra per omplir-la de nous sospirs. Si volen, després, demà, l'altre, podem quedar per fer un cafè, podem anar al cine i al teatre, podem sortir a ballar i beure i riure.

Però ara, en aquest llit, ens hi volem tu i jo i prou. Tres metres quadrats són pocs si hi hem d'encabir tot el que ens bull a dins. Tanca la porta, treu-te les sabates, vine cap aquí.

dimecres, 7 de gener del 2009

Fer, desfer, refer

Res a fer. Tot per fer.