dimarts, 24 de març del 2009

Raó del cos

Veus aquesta piga? Si la toques, si la fregues lleument amb un pensament inquiet, em faràs tremolar l'alè. Trauràs, sense voler-ho, totes les llàgrimes blanques que no vaig plorar aquella nit, quan els llençols es tacaven de sang per primera vegada i l'única cosa que volia era tapar-la, amb flassades i edredons, per tornar a ser una nena que cantava pel carrer, tres metres davant dels seus pares, els vespres de tardor, les tardes d'hivern, no recordo per què.

Però hi ha un mil·límetre de pell, un racó imperceptible d'aquestes natges que recorres incansablement, que ha guardat, tossut, totes les cançons d'aquells temps en què no tenia malsons insistents, només un instint vague que em deia que per cantar valia més ser al carrer que no pas a casa, entre silencis morts.

Diuen que el cos té memòria, que recorda cada carícia i cada cop. I sé que tinc una piga, una piga de sucre moreno que m'apareix cada estiu al front, que recorda que jo, quan encara no tenia cinc anys, cantava pel carrer mentre enfonsava les cames a les fulles enormes dels plataners, fins als genolls. Toca'm aquesta, millor.

dissabte, 14 de març del 2009

València en falles

Sé que és un miratge aquesta samarreta de màniga curta que em deslliura avui els braços per tocar-te, discretament, la panxa. Aquest bon humor el porta el sol i podria endur-se'l, demà, la pluja més inesperada. No és moment de refiar-se i amagar jaquetes i cuirasses. Però seria tan trist no donar-se ara mateix a la calor (entre real i imaginada) que estic a punt de treure de la bossa la samarreta de tirants que tant t'agrada.

I passegem pels carrers tallats, plens de petards i falleres amb ensaïmades inversemblants a cada banda. I riem, no se sap exactament per què, si tot això ens és tan al·liè que fa basarda.

I fem el matí tan llarg que sembla que s'allargui el cap de setmana... Abans que torni dilluns, i el fred de les set del matí quan és silenci tota la casa. Abans no ens envolti el desert que s'empassa tots els miratges.

dimarts, 10 de març del 2009

Saps quan estàs segur que t'equivoques i ho fas igualment? És un post d'aquests que no hauria de penjar.

Però suposo que ho he de dir perquè sinó aquesta veritat tan simple m'esclatarà a dins i es convertirà en una petita arruga entre les celles, en un cabell blanc al serrell, en una mala llet insuportable un matí radiant de dissabte.

M'estàs tocant els collons. Ets com aquests pesats que diuen mil vegades "ja me'n vaig" en una festa i continuen papallonejant dues hores més, ets com els "no vull més pastís, gràcies" que se l'acaben acabant, ets la mosca collonera que no entén que som hivern i ha de marxar més al sud, a llocs més càlids, carretera enllà.

Fins ara he tingut paciència, fins ara m'he limitat a abraçar-la quan plorava, a escoltar-la quan li havies inflat el cap, a fer-li un amor fort i brusc quan li calia un xut d'adrenalina per poder-se relaxar.

I ara... Ara no puc fer gaire més, la continuaré abraçant. Només puc mirar d'ensenyar-te, amablement, la porta. Entra, si vols entrar. Vine a fer una cervesa, xerrem de les nostres coses, mirem una peli o follem tots plegats. A mi, ara mateix, ja m'és tot igual. Però para de dir-li que adéu si no te n'has d'anar. Prou de no agafar-li el telèfon per tornar-li a trucar més endavant. Prou d'exigir-li el que saps que no tens cap dret de demanar.

Saps? No ha fet res mal fet. Simplement, t'hauria d'haver deixat molt abans i no la vas deixar. Sabia que s'equivocava i que, el que ella veia com a lleialtat última, tu ho veuries com a traició inexcusable. Però ho va fer igualment. Som humans.

dissabte, 7 de març del 2009

Interrogants

Aquest blog començava parlant d'un secret. Un secret amb la meva veïna, que puja i baixa les escales perquè no la deixen sortir al carrer. Passen els dies i el secret va creixent, com aquesta amistat estranya que anem teixint a base de dolços i somriures. La simpatia arriba allà on no ens arriben les paraules, el seu pobre espanyol i el meu nul àrab.

Ahir, finalment, m'ho va dir. Sé que fa mesos que ho volia, que triava les paraules, que esperava el moment. Les últimes setmanes havia pujat més sovint de l'habitual, li havien calgut més excuses. I jo esperava pacientment que estigués madura, que arribés ella sola a la conclusió inevitable, que no calgués que jo, des de la meva sala de finestres més amples i amb les claus de casa a la butxaca, li digués el que ella ja sabia.

Vol deixar-lo, diu. Cinc anys de segrest són massa. No n'està enamorada. Vol estudiar. Vol treballar. Vol tenir una vida. Vol decidir què fa, i com, i quan. Té vint anys i n'hi queden molts per viure.

Al principi sorpresa, al principi alegria. I després, tots els interrogants. Com ho farà? Haurà d'amagar-se? Correrà perill la seva vida? Li donarà suport la família? Acabarà formant part d'estadístiques macabres?

Tenim un secret més gran que abans. I m'inquieta saber com continua la història, com s'acaba.

dimecres, 4 de març del 2009

Losing my religion

No sé què has fet amb el meu sarcasme. L'has desat en algun racó de la casa i ara, per molt que regiro armaris i calaixos, no trobo la meva maquineta infal·lible per despatxar la ràbia. Hauries de tornar-me'l, de veritat, jo no sóc jo sense el meu sarcasme. La ironia està bé, la ironia és fantàstica, però avui jo volia el sarcasme.

I em trobo, en canvi, amb una muntanya de comprensió, amb tres paquets per encetar de simpatia, amb un arsenal de calma que no me l'acabaré en tota la setmana. Tu no ho entens, perquè no em coneixes gaire, però això no és normal. Tindré una úlcera d'estómac, o un atac de cor, o em tornaré definitivament adorable.

No vaig dir res quan em vas esmolar les vores i em vas fer suau per totes bandes. No em vaig queixar quan em vas treure la cuirassa amb l'excusa de despullar-me. Però ara, bonica, si us plau, torna'm el meu sarcasme. Digues que no em miraràs a punt de plorar si dic la frase més negra que em passi per l'ànima. Digues que em deixes, només avui, no ser raonable. Digues que puc ser cruel una estona i que no deixaràs d'estimar-me.