dimarts, 30 de desembre del 2008

Je suis toi-même et je te parle

Diria que l'enyores sense dir-ho, per la manera com et mossegues el llavi quan obres el diccionari i ensopegues totes les paraules que va dir-te l'última vegada que et va tenir al damunt. Et mossegues el llavi per no dir-ho, és clar, però també per notar una mica aquell dolor suau (com un pessic al mugró) que et feia sempre que fèieu l'amor.

I passes una pàgina i una altra i no ets capaç de trobar cap paraula que no et recordi la seva veu tan fosca penetrant-te totes les profunditats del sexe. Perquè aquesta nit no hi ha res que es pugui dir sense que hi hagi una absència suament dolorosa (com un mos a la natja). I no ho dius, però et mossegues el llavi.

divendres, 19 de desembre del 2008

Desig

Voldria ser aquesta mà que acaricia els teus vint anys. Besar-te els llavis amb els dits, baixar lentament fins als pits. Resseguir-te totes les pigues, enredar-les amb els cabells. Voldria, ara mateix, no haver d'esperar a demà per ser una mà de pell, de desig, una mà amb braços i cames, una mà amb llengua i set. Voldria estimar-te amb els cinc sentits, un a cada dit.

dimarts, 9 de desembre del 2008

Sobre el que et fa humana

Sigues bona nena. No diguis això. Si a tu no et costa res. Fes-ho per ella. Renta't les mans. Menja't la verdura. Ja has fet els deures? Pensa en els altres. Va, feu les paus i fes-li un petó. No diguis això. Tens raó, però has de cedir. D'on no n'hi ha, no en pot rajar. Ella t'estima, a la seva manera. L'odi no porta enlloc. Tu que tens més recursos, sigues comprensiva. No siguis impertinent. No diguis això. No siguis així. Calla. Calla. Calla.

I el cop de puny sobre la taula, inevitable, que em despulla del pes de l'educació i em revela, finalment, humana.

dijous, 27 de novembre del 2008

It's only words and that is all

Hi ha un racó del cos on s'amaguen les paraules que no dic. Sé que és al cos perquè de vegades em fa un mal de mala digestió que és innegablement físic, i em passa només després de dies de dejú i dutxes a 42 graus, exactament.

De tant en tant no em caben a dintre i les vomito en forma de conte o de haikú. De vegades, si se m'han fet agres, surten com un comentari d'arestes assassines que acostuma a caure al lloc inadequat. Llavors hi ha algú ferit, i no puc fer altra cosa que empassar-me tot el que em ve als llavis de dir.

No sé si tantes paraules (les que dic i les que no dic) m'arriben dels llibres, de les cançons, de la veu dels amics. No sé si neixen d'alegries o neguits. No sé si no hauria de vessar-les totes de cop i quedar buida, neta, per fi.

divendres, 21 de novembre del 2008

So many choices

De vegades em sembla que és mentida, que ens enganyem, que no cal triar res. Que la vida acaba decidint mentre ens deixa, amb tota la mà esquerra, petits triomfs de la voluntat perquè ens pensem que és altrament.

Així, em llevo i no em sorprèn que els arbres estiguin en la màxima esplendor de la tardor, quan jo havia decidit que avui seria primavera.

Em sento contrariada, només un moment. Després, dòcil, em perdo en la bellesa. No tinc altre remei.

dilluns, 17 de novembre del 2008

Dia a dia

Tinc un calendari d'alegries oficials. Marco els dies de color taronja, verd, vermell. Són dies en què arriba el tren, en què agafo el tren, en què els amics fan anys, en què els nens estaran contents, en què comencen les vacances i s'acaben les converses telefòniques inacabables. Dies de vestir-me per rodolar per terra entre guerres de pessigolles, de vestir-me per anar al teatre, de vestir-me perquè em despullin a poc a poc.

Tot i el calendari oficial, les alegries són rebels i no sempre s'ajusten a la programació oficial. Hi ha dies grisos, sense res previst, en què apareix al mig del camí una fulla de tardor amb uns colors especialment bonics. I una calor estranya, ilícita, fugaç, il·lumina un moment el matí de pluja o de sol apagat. També hi ha dies convenientment assenyalats en què sembla com si s'haguessin amagat sota el llit totes les ganes de somriure.

També hi ha dies de dol en què no hi ha ni una trista formiga que s'hagi pintat de roig l'esquena per fer-me seguir-la fora, al jardí. Aquests dies oficialment tristos, és un insult que no hi hagi ni un núvol i que surti el sol, orgullós i impassible, com si la cosa no anés amb mi.

dimarts, 11 de novembre del 2008

Només haikus

Penso en versos de cinc i set síl·labes. M'assalten a la dutxa, mentre m'ensabono. Quan escric als amics, quan poso exemples a classe. Quan tradueixo un subtítol. Quan demano l'entrepà al bar de la facultat. Estaven envaint ja fins i tot aquest espai tan prosaic en què s'hi val a badar.

En un intent de domesticar-los, els he fet una casa.

Compte, és contagiós.

dimarts, 4 de novembre del 2008

Vertigen existencial (justificat)

Comença una nàusea lleugera, hipersensibilitat a les olors, inflor dels pits, dels peus, de la panxa. Punxades allà on, temps enrere, hi havia hagut els ovaris. Aigua cames avall, empènyer com si t'hi anés la vida, perquè l'hi va la vida. Plors, contacte, escalfor. Batecs, llet, bolquers, massa nits sense dormir. Mal humor, plors, riure, feliç. Cereals, fruita, patata, pollastre. Surten les dents; plors. Ara gateja, ara camina, ara se l'ha de perseguir. Mama, no, jo soleta, jo. Explica'm un conte, i de cop sap llegir. Cauen les dents, queden curts tots el pantalons, surten més dents. Preguntes complicades, tardes difícils, dies bonics.

Avui li he preguntat a la meva filla què canviaria de la seva vida, si pogués. "Voldria no estar malalta", m'ha dit. I res més. Somric. Demà ja no tindrà febre, dijous anirà a l'escola, divendres tindrà exactament la vida que vol tenir. Per absurd que sembli, en un racó petit, tinc la tímida esperança (molt tímida, gairebé li fa vergonya existir) que sigui sempre així.

divendres, 31 d’octubre del 2008

Die Sonnenseite des Lebens

He perdut accents, ces trencades, la fressa dels nens, el silenci dels teus dits. Pero no m'inquieto. Tot tornara lentament quan torni jo; dilluns, dimarts, divendres... La certesa absurda que no caura l'avio, que realment podras donar-me 30.000 dematins.

Mentre espero que passin els dies i em demano que faig exactament aqui, m'entesto a mirar-me la part mes brillant de la vida. Tot i la pluja insistent que no ha parat de caure des de dilluns al mati.

Enfilare el cami de la catedral, penetrare carrerons humits, arribare a l'exposicio de fotografia que he de veure abans de marxar. Buscare una bustia per enviar tramvies als mes petits. I aquesta escalfor que em pren quan passo per un lloc bonic (un pont, una ciutat glacada) on he estat felic anira creixent lentament i envaira tot el pais. Com a minim, aqui dins.

dimecres, 22 d’octubre del 2008

Missatge en un bòtil

Sembla que hi ha algú, un italià, diuen, que recull els missatges de les ampolles del món i esbrina què hi diu. Sembla.

No he sentit, però, què en fa, de tots aquests missatges. Si els endreça ben endreçats dins una capsa, sota el llit, o si els torna a la seva ampolla perquè els trobi algú altre.

Tampoc no diuen qui es dedica a enviar-los. Algú que vol trobar una illa deserta, algú que vol tornar de la Lluna, algú que pràcticament no existeix.

Però la incògnita més inquietant és com és que ens sentim tan cruament sols que enviem paraules al no-res, amb l'esperança que algú les llegeixi, o bebem les llengües estranyes de desconeguts, mirant de trobar-hi aquell regust de quan encara érem vius.

dimarts, 21 d’octubre del 2008

Carn vol dir desaparicions

Entre les mans, a la boca, al llit, sobre el taulell de la cuina, al terra del menjador, a la dutxa, als lavabos de l'estació, a les cinc del dematí, davant les pel·lícules que no hi ha manera de mirar, al costat dels llibres que no hi ha manera de llegir, entre els somnis que no s'entenen però semblen laberints.

La teva carn, desapareguda, em crema als dits.

dijous, 16 d’octubre del 2008

De com s'esdevé allò que no s'és

Parlo amb la meva editora mexicana. Amb la meva editora. Mexicana. Parlem de la contra del llibre, què hi ha de dir i què no. Dels canvis que ha fet al text, quins accepto i quins no. De la qualitat del paper. De tots els petits detalls. I ric.

Ric perquè després de tant escriure en català, el meu primer llibre de veritat serà publicat en castellà. I en mexicà. Simultàniament.

Viva México, doncs.

dimarts, 14 d’octubre del 2008

Puzzled

Hi ha les ombres, que són ombres, però tenen també petites butxaques on de vegades podria amagar-se la llum. Hi ha la calma, aquesta calma de tarda clara, en què les ombres sembla que es fan més llargues i més suaus. Hi ha idees vagues sobre el futur, que no existeix però continua arribant cada dia, insistentment, disfressat de present que cal usar per reciclar-lo en memòria. Un llibre japonès, un te sense sucre, un amic que truca precisament quan pensava en ell. I els nens que miren Doraemon, i una dona que cuina a la cuina, i jo que podria dir-se que sóc aquí.

Així, en resum, hi ha una tarda d'ombres clares que dissimulen la llum del futur d'ahir.

dissabte, 11 d’octubre del 2008

Paraules noves als prestatges

M'he comprat un diccionari. Em calia escriure-li una carta d'amor, una carta molt llarga, una carta per dir-li... Tot això que ja sabem i que hem dit, segurament, massa vegades.

Em calia escriure-li una carta i no volia reciclar les paraules, fer servir les mateixes de fa quinze anys, cinquanta amants, tres parelles, un enamorament profund, diversos estats d'estupidesa transitòria.

Volia paraules noves, per estrenar, paraules que pogués dir que dic per primera vegada.

M'he comprat un diccionari, doncs. Bilingüe. I m'he decidit a aprendre búlgar. Búlgar bàsic, no cal passar-se. Només per dir t'estimo, només per dir queda't, només per dir sóc feliç. Per dir-ho un altre cop, aquest cop per primera vegada.

Escales amunt, escales avall

La meva veïna té vint anys acabats de fer, i en fa cinc que es va casar. Un dia va ensenyar-me les fotos del casament. Estava molt guapa, perquè ho és. I semblava contenta al costat d'ell.

La meva veïna no treballa, ni surt de casa sense acompanyament, ni decideix res de res. Es passa el dia fregant i cuinant plats molt complicats i mirant telenovel·les que jo no conec.

La meva veïna puja d'amagat del seu marit a connectar-se a Internet. Ho fa de nit, quan ell fa l'últim torn a la fàbrica, i em porta pastissets acabats de sortir del forn en senyal d'agraïment.

I jo somric al marit quan me'l trobo per l'escala, en comptes de clavar-li una patada als ous, que és el que voldria fer. Perquè, amb la meva veïna, tenim un secret. I no és qüestió que ho sàpiga ell.