Hi ha un racó del cos on s'amaguen les paraules que no dic. Sé que és al cos perquè de vegades em fa un mal de mala digestió que és innegablement físic, i em passa només després de dies de dejú i dutxes a 42 graus, exactament.
De tant en tant no em caben a dintre i les vomito en forma de conte o de haikú. De vegades, si se m'han fet agres, surten com un comentari d'arestes assassines que acostuma a caure al lloc inadequat. Llavors hi ha algú ferit, i no puc fer altra cosa que empassar-me tot el que em ve als llavis de dir.
No sé si tantes paraules (les que dic i les que no dic) m'arriben dels llibres, de les cançons, de la veu dels amics. No sé si neixen d'alegries o neguits. No sé si no hauria de vessar-les totes de cop i quedar buida, neta, per fi.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
M'agrada que bades...
I continue reivindicant el lleure, que arribarà, car tot arriba!
Publica un comentari a l'entrada