diumenge, 5 de setembre del 2010

Els dies perduts

Hi ha tardes estranyes que et trobes a Londres, tancada en un hotel modest, treballant amb Jack Johnson de fons i una certa sensació de no ser enlloc ni en cap moment, ni fent res concret que importi gaire.

I una cosa porta a l'altra i acabes remenant blocs antics, que és com remenar papers antics, i et sorprèn veure que hi va haver un temps en què escrivies honestament, sense amagar-te en les paraules, sense voler dir res que no fos exactament el que deies.

I et fa una certa vergonya haver crescut, haver-te fet tan teva la màscara, haver-te cregut el teu paper de dona forta i intel·ligent, haver renunciat a la part de tu mateixa que et feia brillar més. Trobar-te ja adulta i madura, buscant inútilment la intensitat dins un tassa de te.

divendres, 5 de març del 2010

Que vé la primavera...

Escolto la veu de Miquel Gil per omplir aquest silenci net que has deixat després d'una setmana escassa de convivència amb almíbar. Escolto la seva veu en alguna de les cançons que recomanes a qualsevol que vulgui escoltar-les, i és una carícia tan llarga que l'aire fresc de la tarda sembla que no em geli les orelles.

Quan crida que és del sud, m'esborrono tota, tot i que jo no sóc del sud, o no d'aquest sud que canta ell. I llavors penso que, en realitat, no sé d'on sóc ni tinc arrels, que el meu origen és un mosaic fet de pedaços trobats pels carrers d'aquests trenta anys i poc que són l'única ciutat que puc dir meva.

Llavors alço el cap i, per entre les llàgrimes que momentàniament em pugen als ulls, veig els ametllers en flor d'aquesta terra feréstega on no acaben de florir les mimoses. I un sol tímid, a punt de pondre's, que canvia el color del cel tan clar de després de la pluja.

No sóc del sud ni del nord, ni puc mirar enrere sense veure merda i més merda. Però ara mateix els meus fills llegeixen tapats amb una manta, i són com flors d'ametller en una casa que és tota branques, i jo sóc com un sol tímid després d'una pluja insistentment grisa. Torna aviat, al jardí que no tenim ens hi cal una mimosa.

dimarts, 26 de gener del 2010

Omplint el buit de les paraules

D'acord, que em basti la mirada. Que tots els mots que no ens hem dit quedin a dins, i es vagin cobrint d'una seda fina de tès a mitja nit i besades des del coll fins a l'espatlla.

Ja ho he dit abans, mil vegades; de què serveixen les paraules? Deixem que em parli el teu tacte, aquest frec de pells que em pauta el ritme dels dies i genera el pentagrama de sospirs amb què avança la primavera que ja insinuen les mimoses a la Rambla.

I creu-me si no et dic que crec en tu, en el teu vol esplèndid planejant sobre les meves tardes. Creu-me si no t'ho dic perquè, ja ho hem dit, no en tenim prou amb les paraules.

dijous, 21 de gener del 2010

Redecora la meva vida

Buidar armaris i calaixos.
Llençar paperots i noses vàries.
Endreçar. Netejar. Pintar.

I llavors...

Una cortina de la dutxa.
Un llit per estrenar.
Prestatges, capses, racons.
Fotografies, quadres, postals.
Una taula.
Flors.

I llavors...

Els jerseis que em fas grossos.
Les sabates que m'apropio.
Llet de soja i d'arròs.
Entrepà de nocilla per berenar.
Música en català, en francès, en anglès, en italià.
Els nostres llibres barrejats.

I llavors...

Fer-te un petó abans d'adormir-me contra tu, cada nit.
Deixar les sèries dels dijous.
Disminuir el ritme de concerts.
Barallar-nos per qui li toca cuinar.
Fer mandretes als matins, cinc minuts més, va.

I llavors...

Feia molt que no somiàvem a mitja veu, abraçades al llit, deliciosament despertes. I ja convenia, ja.

dimecres, 20 de gener del 2010

Maldita ciudad

Hi ha un gos que grata insistent l'asfalt, en un intent inútil de tapar la merda que acaba de dipositar, calenta, sobre el carrer lluent de pluja fina.

No sé per què, em sembla la gran metàfora del dia.

dilluns, 18 de gener del 2010

How fragile I am

He comprat dos pantalons de pijama, una samarreta, unes calces, uns sostenidors. I sento com si estigués de rebaixes, com si necessités nous atractius perquè els pantalons vells d'estar per casa don't do the trick anymore i què vols, passa els temps i sobretot passa la gent que et tira la canya.

I el pitjor és que sé que no serveix de res, que ni el vestit tan sexi que vaig triar dissabte no serveix de res contra aquest desgast del temps i les paraules, contra aquesta pell cada dia més pàl·lida i d'hivern, contra la seva veu dient-te les frases més innocents mentre amb cada to greu t'envia un missatge secret que saps desxifrar perquè no ets tonta i blablabla.

I no, no cal, no diguis res. Tornaràs i et rebré amb un somriure, potser fins i tot depilada; anirem al llit i una estona creuràs que com jo no n'hi ha d'altra. I si acumulo prou estones, si després et sé parlar amb la carícia més delicada, si et faig riure una mica i et sorprenc amb una idea inesperada, seràs meva un dia més, potser una altra setmana.

What kills love? Only this: negligence. I jo encara no estic tan cansada.

diumenge, 17 de gener del 2010

It's only words, and that is all

Continuo intentant-ho, addicta com sóc a les paraules. Et parlo, t'escric i, sobretot, et penso. Ens penso de totes les maneres, possibles i impossibles, i me les escric darrere els ulls, ben amagades, allà on només les puc veure jo.

Trobo a faltar el temps en què creia en la telepatia; em fastigueja la certesa que, mirant aquella flor, totes dues diem "groc" però del que jo veig tu en diries verd i, del que veus tu, jo en diria taronja, no sé si m'entens. Laberint de percepcions personals i intransferibles, com si diguéssim "amor".

Al final, no hi ha més remei que recórrer a les carícies. La certesa física de la teva presència a sobre meu, sense dir res, que gairebé m'ofega i, sobretot, no em deixa pensar. Una estona, només una estona, els teus pits, el teu melic, el teu sexe que batega contra el meu, s'enduen tots els mots i tots els móns (possibles i impossibles) i em deixen nua sobre el llit.

Quan ja ha passat el vertigen inexplicable de dissoldre'ns en suor, em demano si no seria més lògic deixar de menjar-nos tant el cap, i menjar-nos més el cony. Però ho dic amb paraules, pobra de mi. Vés a saber què entendràs quan ho llegeixis, amor.

dijous, 14 de gener del 2010

No he estat mai a Lisboa

I tinc tantes idees que estic en crisi creativa. For christ sake.