divendres, 5 de març de 2010

Que vé la primavera...

Escolto la veu de Miquel Gil per omplir aquest silenci net que has deixat després d'una setmana escassa de convivència amb almíbar. Escolto la seva veu en alguna de les cançons que recomanes a qualsevol que vulgui escoltar-les, i és una carícia tan llarga que l'aire fresc de la tarda sembla que no em geli les orelles.

Quan crida que és del sud, m'esborrono tota, tot i que jo no sóc del sud, o no d'aquest sud que canta ell. I llavors penso que, en realitat, no sé d'on sóc ni tinc arrels, que el meu origen és un mosaic fet de pedaços trobats pels carrers d'aquests trenta anys i poc que són l'única ciutat que puc dir meva.

Llavors alço el cap i, per entre les llàgrimes que momentàniament em pugen als ulls, veig els ametllers en flor d'aquesta terra feréstega on no acaben de florir les mimoses. I un sol tímid, a punt de pondre's, que canvia el color del cel tan clar de després de la pluja.

No sóc del sud ni del nord, ni puc mirar enrere sense veure merda i més merda. Però ara mateix els meus fills llegeixen tapats amb una manta, i són com flors d'ametller en una casa que és tota branques, i jo sóc com un sol tímid després d'una pluja insistentment grisa. Torna aviat, al jardí que no tenim ens hi cal una mimosa.

2 comentaris:

Carla ha dit...

Primavera

(Lletra i música: Miquel Gil)

Serà el vent que fa olor a porrat
o el primer foc, que avisa de festa.
o potser siga el cor que et reventa
o l’estora de verds, que ja aplega.

I la gent al carrer:
“Que ve la primavera”
Esclat al seu pas:
Que la vida accelera.

Rotllo i canya
olora l'azahar,
pòlvora al trabuc
“Que ve la primavera”


Que bé que ve la primavera;)

Anònim ha dit...

T'ha quedat molt poètic això
de combinar "Que ve la primavera"
i "Que bé, la primavera!" en un sol verb.

Perdó però no me n'he pogut estar :p

m