dimecres, 25 de novembre del 2009

The pillow book #1: things that make my heart beat faster

Les seves passes al passadís, un matí de diumenge, sense pressa.
Una mirada massa intensa, al metro.
Aquella cançó que no diré.
Bataille, Nin, Winterson, Murakami.
Aquella frase que no recordes.
Una paraula massa ambivalent, on sigui.
La teva mà a la meva espatlla nua, nues.

dilluns, 23 de novembre del 2009

Moments de pànic #2

I si Winterson té raó i, a efectes pràctics, per a gairebé tothom, la terra és plana i jo no existeixo?

diumenge, 22 de novembre del 2009

Que fugi el temps

Tot el meu cos crida contra aquest costum estrany de treballar els diumenges, de fer bona cara al mal temps, de dir que sí quan és, clarament, que no. I perdo quilos i paciència, i guanyo arrugues i mal humor, i sembla que les hores són un càstig i no un goig.

Dic "necessito més temps" quan, en realitat, no. Necessito menys temps. Menys temps venut als altres, més temps per regalar-me. Menys temps de passar pel tub, més temps d'estirar-me a la sorra o fer guerres de pessigolles a l'estora del menjador.

I em sembla tan intolerable que s'allargui aquesta situació que em nego a creure que em quedin, encara, trenta-tres anys de feina, disset d'hipoteca, dotze de custòdia compartida. Penso que, abans que m'hagi empassat tots aquests segons, hi ha d'haver algun cataclisme que capgiri el destí del món o, com a mínim, el meu, si més no.

El meu cos, que és molt més pràctic que jo, sembla que vulgui treure'm tot aquest temps de sobre, com pot, ni que sigui desapareixent a poc a poc. I veig com em torno grisa, gairebé invisible, gairebé transparent. Tan imperceptible que no em trobes al llit ni quan hi sóc.

diumenge, 1 de novembre del 2009

Universos possibles

Escric paraules, 4516 exactament, com si fossin finestres obertes a universos possibles que faig existir perquè sí, perquè vull, perquè puc. I no recordava que m'agradés tant inventar.

I pensava que, qui sap, amb el temps podríem construir-nos un espai que fos nostre, en què cada paret fos de llum i de veritats. Un espai sense dimensions que puguéssim endur-nos allà on fóssim, i treure'l de la butxaca si calgués, per posar-lo com un tapís o una catifa màgica per cobrir les parets brutes de qualsevol cambra. Un espai que fos "casa nostra" a qualsevol hotel, a qualsevol apartament, a qualsevol bosc.

Aquest espai, que serà de paraules (30.000 dematins x t'estimo x 2, o quatre, o cinc, serien entre 60.000 i 300.000 paraules, però ho podem negociar), el bastirem com més ens plagui, com ens convingui, com més ens hagi d'agradar. I el guardarem sense panys perquè respiri, perquè creixi i es vagi fent gran. Així, un dia, prendrà cos i prescindirem de trens, de nits fredes i d'enyors, i es concretarà en veritat tangible que podrem tocar.

Si vols escriure amb mi, és clar.