dimarts, 30 de desembre del 2008

Je suis toi-même et je te parle

Diria que l'enyores sense dir-ho, per la manera com et mossegues el llavi quan obres el diccionari i ensopegues totes les paraules que va dir-te l'última vegada que et va tenir al damunt. Et mossegues el llavi per no dir-ho, és clar, però també per notar una mica aquell dolor suau (com un pessic al mugró) que et feia sempre que fèieu l'amor.

I passes una pàgina i una altra i no ets capaç de trobar cap paraula que no et recordi la seva veu tan fosca penetrant-te totes les profunditats del sexe. Perquè aquesta nit no hi ha res que es pugui dir sense que hi hagi una absència suament dolorosa (com un mos a la natja). I no ho dius, però et mossegues el llavi.

divendres, 19 de desembre del 2008

Desig

Voldria ser aquesta mà que acaricia els teus vint anys. Besar-te els llavis amb els dits, baixar lentament fins als pits. Resseguir-te totes les pigues, enredar-les amb els cabells. Voldria, ara mateix, no haver d'esperar a demà per ser una mà de pell, de desig, una mà amb braços i cames, una mà amb llengua i set. Voldria estimar-te amb els cinc sentits, un a cada dit.

dimarts, 9 de desembre del 2008

Sobre el que et fa humana

Sigues bona nena. No diguis això. Si a tu no et costa res. Fes-ho per ella. Renta't les mans. Menja't la verdura. Ja has fet els deures? Pensa en els altres. Va, feu les paus i fes-li un petó. No diguis això. Tens raó, però has de cedir. D'on no n'hi ha, no en pot rajar. Ella t'estima, a la seva manera. L'odi no porta enlloc. Tu que tens més recursos, sigues comprensiva. No siguis impertinent. No diguis això. No siguis així. Calla. Calla. Calla.

I el cop de puny sobre la taula, inevitable, que em despulla del pes de l'educació i em revela, finalment, humana.