dimarts, 4 de novembre del 2008

Vertigen existencial (justificat)

Comença una nàusea lleugera, hipersensibilitat a les olors, inflor dels pits, dels peus, de la panxa. Punxades allà on, temps enrere, hi havia hagut els ovaris. Aigua cames avall, empènyer com si t'hi anés la vida, perquè l'hi va la vida. Plors, contacte, escalfor. Batecs, llet, bolquers, massa nits sense dormir. Mal humor, plors, riure, feliç. Cereals, fruita, patata, pollastre. Surten les dents; plors. Ara gateja, ara camina, ara se l'ha de perseguir. Mama, no, jo soleta, jo. Explica'm un conte, i de cop sap llegir. Cauen les dents, queden curts tots el pantalons, surten més dents. Preguntes complicades, tardes difícils, dies bonics.

Avui li he preguntat a la meva filla què canviaria de la seva vida, si pogués. "Voldria no estar malalta", m'ha dit. I res més. Somric. Demà ja no tindrà febre, dijous anirà a l'escola, divendres tindrà exactament la vida que vol tenir. Per absurd que sembli, en un racó petit, tinc la tímida esperança (molt tímida, gairebé li fa vergonya existir) que sigui sempre així.

3 comentaris:

c. ha dit...

Tens una filla i un fill brutals, nina.

bel ha dit...

Sóc especialista a envoltar-me de gent brutal :)

Segona ha dit...

Ai, m'has emocionat...! Espero que algun dia el Quim em digui una cosa semblant...