Veus aquesta piga? Si la toques, si la fregues lleument amb un pensament inquiet, em faràs tremolar l'alè. Trauràs, sense voler-ho, totes les llàgrimes blanques que no vaig plorar aquella nit, quan els llençols es tacaven de sang per primera vegada i l'única cosa que volia era tapar-la, amb flassades i edredons, per tornar a ser una nena que cantava pel carrer, tres metres davant dels seus pares, els vespres de tardor, les tardes d'hivern, no recordo per què.
Però hi ha un mil·límetre de pell, un racó imperceptible d'aquestes natges que recorres incansablement, que ha guardat, tossut, totes les cançons d'aquells temps en què no tenia malsons insistents, només un instint vague que em deia que per cantar valia més ser al carrer que no pas a casa, entre silencis morts.
Diuen que el cos té memòria, que recorda cada carícia i cada cop. I sé que tinc una piga, una piga de sucre moreno que m'apareix cada estiu al front, que recorda que jo, quan encara no tenia cinc anys, cantava pel carrer mentre enfonsava les cames a les fulles enormes dels plataners, fins als genolls. Toca'm aquesta, millor.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada