Els núvols de cotó de sucre, per si sols, són estèrils. S'hi està bé, són flonjos i dolços i fins i tot bonics, in a corny sort of way, però del tot estèrils. Això ho sap qualsevol que hagi viscut una temporada obliviously happy, totalment satisfet en cos i ànima, sovint sota els efectes de l'enamorament més virulent o la serotonina més potent, depèn a qui es demani.
Per sort, de tant en tant, we get a little spank, un descens brusc de la progesterona i els estrògens, o una mini crisi existencial (depèn a qui es demani) i ens escarrassem a omplir de significat un verb tan buit com el "ser". Qui sap si no busquem atributs al·liens (antics o recents) que complementin el subjecte, i la crisi, en realitat, no és només una excusa per a la còpula, if you know what I mean.
El cas és que arriba un dia que tornes a escriure haikus, una mica per costum, una mica per avorriment, una mica perquè hi ha coses que, si es diuen en més de disset síl·labes, podrien fer estralls. I pastes la pasta enganxosa que deixen els núvols de cotó de sucre quan es barregen amb aigua, amb suor, amb secrecions diverses. I en fas una obra bella i efímera que demà, sota el sol radiant de l'enamorament (tossut i persistent malgrat profecies malintencionades i estudis científics perversos), s'anirà eixugant fins ser només pols de sucre i llàgrimes dins el magnífic desert de l'amor, en què la creació no és més que un miratge, for all it's worth.
Converses amb la Laura (15)
Fa 10 anys
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada