It's only words and that is all

Hi ha un racó del cos on s'amaguen les paraules que no dic. Sé que és al cos perquè de vegades em fa un mal de mala digestió que és innegablement físic, i em passa només després de dies de dejú i dutxes a 42 graus, exactament.

De tant en tant no em caben a dintre i les vomito en forma de conte o de haikú. De vegades, si se m'han fet agres, surten com un comentari d'arestes assassines que acostuma a caure al lloc inadequat. Llavors hi ha algú ferit, i no puc fer altra cosa que empassar-me tot el que em ve als llavis de dir.

No sé si tantes paraules (les que dic i les que no dic) m'arriben dels llibres, de les cançons, de la veu dels amics. No sé si neixen d'alegries o neguits. No sé si no hauria de vessar-les totes de cop i quedar buida, neta, per fi.

So many choices

De vegades em sembla que és mentida, que ens enganyem, que no cal triar res. Que la vida acaba decidint mentre ens deixa, amb tota la mà esquerra, petits triomfs de la voluntat perquè ens pensem que és altrament.

Així, em llevo i no em sorprèn que els arbres estiguin en la màxima esplendor de la tardor, quan jo havia decidit que avui seria primavera.

Em sento contrariada, només un moment. Després, dòcil, em perdo en la bellesa. No tinc altre remei.

Dia a dia

Tinc un calendari d'alegries oficials. Marco els dies de color taronja, verd, vermell. Són dies en què arriba el tren, en què agafo el tren, en què els amics fan anys, en què els nens estaran contents, en què comencen les vacances i s'acaben les converses telefòniques inacabables. Dies de vestir-me per rodolar per terra entre guerres de pessigolles, de vestir-me per anar al teatre, de vestir-me perquè em despullin a poc a poc.

Tot i el calendari oficial, les alegries són rebels i no sempre s'ajusten a la programació oficial. Hi ha dies grisos, sense res previst, en què apareix al mig del camí una fulla de tardor amb uns colors especialment bonics. I una calor estranya, ilícita, fugaç, il·lumina un moment el matí de pluja o de sol apagat. També hi ha dies convenientment assenyalats en què sembla com si s'haguessin amagat sota el llit totes les ganes de somriure.

També hi ha dies de dol en què no hi ha ni una trista formiga que s'hagi pintat de roig l'esquena per fer-me seguir-la fora, al jardí. Aquests dies oficialment tristos, és un insult que no hi hagi ni un núvol i que surti el sol, orgullós i impassible, com si la cosa no anés amb mi.

Només haikus

Penso en versos de cinc i set síl·labes. M'assalten a la dutxa, mentre m'ensabono. Quan escric als amics, quan poso exemples a classe. Quan tradueixo un subtítol. Quan demano l'entrepà al bar de la facultat. Estaven envaint ja fins i tot aquest espai tan prosaic en què s'hi val a badar.

En un intent de domesticar-los, els he fet una casa.

Compte, és contagiós.

Vertigen existencial (justificat)

Comença una nàusea lleugera, hipersensibilitat a les olors, inflor dels pits, dels peus, de la panxa. Punxades allà on, temps enrere, hi havia hagut els ovaris. Aigua cames avall, empènyer com si t'hi anés la vida, perquè l'hi va la vida. Plors, contacte, escalfor. Batecs, llet, bolquers, massa nits sense dormir. Mal humor, plors, riure, feliç. Cereals, fruita, patata, pollastre. Surten les dents; plors. Ara gateja, ara camina, ara se l'ha de perseguir. Mama, no, jo soleta, jo. Explica'm un conte, i de cop sap llegir. Cauen les dents, queden curts tots el pantalons, surten més dents. Preguntes complicades, tardes difícils, dies bonics.

Avui li he preguntat a la meva filla què canviaria de la seva vida, si pogués. "Voldria no estar malalta", m'ha dit. I res més. Somric. Demà ja no tindrà febre, dijous anirà a l'escola, divendres tindrà exactament la vida que vol tenir. Per absurd que sembli, en un racó petit, tinc la tímida esperança (molt tímida, gairebé li fa vergonya existir) que sigui sempre així.