Els dies perduts

Hi ha tardes estranyes que et trobes a Londres, tancada en un hotel modest, treballant amb Jack Johnson de fons i una certa sensació de no ser enlloc ni en cap moment, ni fent res concret que importi gaire.

I una cosa porta a l'altra i acabes remenant blocs antics, que és com remenar papers antics, i et sorprèn veure que hi va haver un temps en què escrivies honestament, sense amagar-te en les paraules, sense voler dir res que no fos exactament el que deies.

I et fa una certa vergonya haver crescut, haver-te fet tan teva la màscara, haver-te cregut el teu paper de dona forta i intel·ligent, haver renunciat a la part de tu mateixa que et feia brillar més. Trobar-te ja adulta i madura, buscant inútilment la intensitat dins un tassa de te.

Que vé la primavera...

Escolto la veu de Miquel Gil per omplir aquest silenci net que has deixat després d'una setmana escassa de convivència amb almíbar. Escolto la seva veu en alguna de les cançons que recomanes a qualsevol que vulgui escoltar-les, i és una carícia tan llarga que l'aire fresc de la tarda sembla que no em geli les orelles.

Quan crida que és del sud, m'esborrono tota, tot i que jo no sóc del sud, o no d'aquest sud que canta ell. I llavors penso que, en realitat, no sé d'on sóc ni tinc arrels, que el meu origen és un mosaic fet de pedaços trobats pels carrers d'aquests trenta anys i poc que són l'única ciutat que puc dir meva.

Llavors alço el cap i, per entre les llàgrimes que momentàniament em pugen als ulls, veig els ametllers en flor d'aquesta terra feréstega on no acaben de florir les mimoses. I un sol tímid, a punt de pondre's, que canvia el color del cel tan clar de després de la pluja.

No sóc del sud ni del nord, ni puc mirar enrere sense veure merda i més merda. Però ara mateix els meus fills llegeixen tapats amb una manta, i són com flors d'ametller en una casa que és tota branques, i jo sóc com un sol tímid després d'una pluja insistentment grisa. Torna aviat, al jardí que no tenim ens hi cal una mimosa.

Omplint el buit de les paraules

D'acord, que em basti la mirada. Que tots els mots que no ens hem dit quedin a dins, i es vagin cobrint d'una seda fina de tès a mitja nit i besades des del coll fins a l'espatlla.

Ja ho he dit abans, mil vegades; de què serveixen les paraules? Deixem que em parli el teu tacte, aquest frec de pells que em pauta el ritme dels dies i genera el pentagrama de sospirs amb què avança la primavera que ja insinuen les mimoses a la Rambla.

I creu-me si no et dic que crec en tu, en el teu vol esplèndid planejant sobre les meves tardes. Creu-me si no t'ho dic perquè, ja ho hem dit, no en tenim prou amb les paraules.

Redecora la meva vida

Buidar armaris i calaixos.
Llençar paperots i noses vàries.
Endreçar. Netejar. Pintar.

I llavors...

Una cortina de la dutxa.
Un llit per estrenar.
Prestatges, capses, racons.
Fotografies, quadres, postals.
Una taula.
Flors.

I llavors...

Els jerseis que em fas grossos.
Les sabates que m'apropio.
Llet de soja i d'arròs.
Entrepà de nocilla per berenar.
Música en català, en francès, en anglès, en italià.
Els nostres llibres barrejats.

I llavors...

Fer-te un petó abans d'adormir-me contra tu, cada nit.
Deixar les sèries dels dijous.
Disminuir el ritme de concerts.
Barallar-nos per qui li toca cuinar.
Fer mandretes als matins, cinc minuts més, va.

I llavors...

Feia molt que no somiàvem a mitja veu, abraçades al llit, deliciosament despertes. I ja convenia, ja.

Maldita ciudad

Hi ha un gos que grata insistent l'asfalt, en un intent inútil de tapar la merda que acaba de dipositar, calenta, sobre el carrer lluent de pluja fina.

No sé per què, em sembla la gran metàfora del dia.

How fragile I am

He comprat dos pantalons de pijama, una samarreta, unes calces, uns sostenidors. I sento com si estigués de rebaixes, com si necessités nous atractius perquè els pantalons vells d'estar per casa don't do the trick anymore i què vols, passa els temps i sobretot passa la gent que et tira la canya.

I el pitjor és que sé que no serveix de res, que ni el vestit tan sexi que vaig triar dissabte no serveix de res contra aquest desgast del temps i les paraules, contra aquesta pell cada dia més pàl·lida i d'hivern, contra la seva veu dient-te les frases més innocents mentre amb cada to greu t'envia un missatge secret que saps desxifrar perquè no ets tonta i blablabla.

I no, no cal, no diguis res. Tornaràs i et rebré amb un somriure, potser fins i tot depilada; anirem al llit i una estona creuràs que com jo no n'hi ha d'altra. I si acumulo prou estones, si després et sé parlar amb la carícia més delicada, si et faig riure una mica i et sorprenc amb una idea inesperada, seràs meva un dia més, potser una altra setmana.

What kills love? Only this: negligence. I jo encara no estic tan cansada.

It's only words, and that is all

Continuo intentant-ho, addicta com sóc a les paraules. Et parlo, t'escric i, sobretot, et penso. Ens penso de totes les maneres, possibles i impossibles, i me les escric darrere els ulls, ben amagades, allà on només les puc veure jo.

Trobo a faltar el temps en què creia en la telepatia; em fastigueja la certesa que, mirant aquella flor, totes dues diem "groc" però del que jo veig tu en diries verd i, del que veus tu, jo en diria taronja, no sé si m'entens. Laberint de percepcions personals i intransferibles, com si diguéssim "amor".

Al final, no hi ha més remei que recórrer a les carícies. La certesa física de la teva presència a sobre meu, sense dir res, que gairebé m'ofega i, sobretot, no em deixa pensar. Una estona, només una estona, els teus pits, el teu melic, el teu sexe que batega contra el meu, s'enduen tots els mots i tots els móns (possibles i impossibles) i em deixen nua sobre el llit.

Quan ja ha passat el vertigen inexplicable de dissoldre'ns en suor, em demano si no seria més lògic deixar de menjar-nos tant el cap, i menjar-nos més el cony. Però ho dic amb paraules, pobra de mi. Vés a saber què entendràs quan ho llegeixis, amor.

No he estat mai a Lisboa

I tinc tantes idees que estic en crisi creativa. For christ sake.

Moments de pànic #3

Quan el cor ho té clar, i el cap dubta, què es fa?

Tear & tear

En anglès, llàgrima i estrip s'escriuen igual. El que m'estranya és que es diguin diferent.

Disappointed in the Sun

Dius coses dolces als quatre vents i enyoro aquells vint anys en què no hauria dubtat que me les dius a mi. Avui, després de tantes paraules caçades al vol, hi ha una veueta insistent que diu que no, que no està tan clar que vagin per mi, que em giri per si de cas van per algú altre, que despisti una mica i em tapi els descosits si no vull, també, acabar amb l'orgull ferit.

És una veu menuda, sense gaire alè, però tan mesquina que embruta de cop la llum intensa que se m'havia encès al pit. La torna llum de fluorescent, cansada, freda. Aquesta llum que tu i jo ja sabem perquè a estones ens fa semblar més pàl·lides del que voldríem ser.

La petita veu corcada està feta de tots els desenganys que em van poblar la pell abans que tu arribessis. És una veu que té molts noms i cap, és una veu alhora lletja i sense rostre. És una veu que diu que van passant els hiverns i que m'han deixat un pòsit de neu a les butxaques que no s'acaba de fondre ni amb la primavera més evident.

Per això has d'entendre que, quan canto cançonetes estúpides, és per tapar aquesta veu insistent. Les tonades sonen estranyes, ja ho sé, però sóc jo lluitant contra anys i anys de cops i fred. Somriu, doncs, com fas normalment. Perquè quan somrius, ja no sento la gelor del vent. Si invento prou rucades, si em toques durant prou temps, podria, potser, mirar-te amb uns ulls nous sota aquestes parpelles velles que han plorat massa gotes de sal erma al mig del desert.

The pillow book #1: things that make my heart beat faster

Les seves passes al passadís, un matí de diumenge, sense pressa.
Una mirada massa intensa, al metro.
Aquella cançó que no diré.
Bataille, Nin, Winterson, Murakami.
Aquella frase que no recordes.
Una paraula massa ambivalent, on sigui.
La teva mà a la meva espatlla nua, nues.

Moments de pànic #2

I si Winterson té raó i, a efectes pràctics, per a gairebé tothom, la terra és plana i jo no existeixo?

Que fugi el temps

Tot el meu cos crida contra aquest costum estrany de treballar els diumenges, de fer bona cara al mal temps, de dir que sí quan és, clarament, que no. I perdo quilos i paciència, i guanyo arrugues i mal humor, i sembla que les hores són un càstig i no un goig.

Dic "necessito més temps" quan, en realitat, no. Necessito menys temps. Menys temps venut als altres, més temps per regalar-me. Menys temps de passar pel tub, més temps d'estirar-me a la sorra o fer guerres de pessigolles a l'estora del menjador.

I em sembla tan intolerable que s'allargui aquesta situació que em nego a creure que em quedin, encara, trenta-tres anys de feina, disset d'hipoteca, dotze de custòdia compartida. Penso que, abans que m'hagi empassat tots aquests segons, hi ha d'haver algun cataclisme que capgiri el destí del món o, com a mínim, el meu, si més no.

El meu cos, que és molt més pràctic que jo, sembla que vulgui treure'm tot aquest temps de sobre, com pot, ni que sigui desapareixent a poc a poc. I veig com em torno grisa, gairebé invisible, gairebé transparent. Tan imperceptible que no em trobes al llit ni quan hi sóc.

Universos possibles

Escric paraules, 4516 exactament, com si fossin finestres obertes a universos possibles que faig existir perquè sí, perquè vull, perquè puc. I no recordava que m'agradés tant inventar.

I pensava que, qui sap, amb el temps podríem construir-nos un espai que fos nostre, en què cada paret fos de llum i de veritats. Un espai sense dimensions que puguéssim endur-nos allà on fóssim, i treure'l de la butxaca si calgués, per posar-lo com un tapís o una catifa màgica per cobrir les parets brutes de qualsevol cambra. Un espai que fos "casa nostra" a qualsevol hotel, a qualsevol apartament, a qualsevol bosc.

Aquest espai, que serà de paraules (30.000 dematins x t'estimo x 2, o quatre, o cinc, serien entre 60.000 i 300.000 paraules, però ho podem negociar), el bastirem com més ens plagui, com ens convingui, com més ens hagi d'agradar. I el guardarem sense panys perquè respiri, perquè creixi i es vagi fent gran. Així, un dia, prendrà cos i prescindirem de trens, de nits fredes i d'enyors, i es concretarà en veritat tangible que podrem tocar.

Si vols escriure amb mi, és clar.

Moments de pànic #1

I si la meva mare tenia raó i no m'ha servit de tant, ser tan llesta?

I find pieces of myself everywhere and cut myself handling them

Potser és perquè a mitjan octubre l'estiu em posa sandàlies i faldilles que totes les contradiccions em semblen naturals i possibles. Potser és perquè el mirall em diu que duc els cabells massa curts, o massa llargs, i que he agafat o he perdut uns quants quilos de més. I sota el cel blau, esclatant, no puc més que sentir que en el fons el pes que duc a dins és haver-me desfet de tantes coses, de tanta gent, que em sembla que en qualsevol moment desapareixeré (sota la dutxa, en un cafè). Suposo que aquesta dels ulls foscos sóc jo perquè m'hi perdo com m'han dit, de vegades, que s'hi perden quan els miro. I alhora em sembla increïble que sigui jo la que deixa que s'escolin les setmanes anant de casa a la feina, i de la feina a casa (a la meva o la teva, som dijous o divendres?), la que perd les hores llegint Winterson o mirant Lost. I estic a punt de posar-me a plorar perquè no recordo el meu nom, perquè em sona estrany quan passen llista o em truca ma mare o me'l dius, molt baixet, quan fem l'amor davant el mirall.

Per sort, en aquesta casa és impossible deprimir-se. Els peques (cada cop més grans) han tret Petit i han posat Manel i ballen a sobre el sofà. No entenen les lletres i els és tot igual (especialment com em dic, ells sempre m'han dit mare); vaig a veure si m'ensenyen a volar.

No breakfast at Tiffany's

Aquest estiu no hi ha Nova York ni concerts a Central Park ni antres de jazz a Brooklyn ni conductors simpàtics a Staten Island ni llibreries a Manhattan. Hi ha un vestit nou que m'has tret enganyant la impaciència, i unes cames tan depilades que brillen en la foscor dels teus ulls, i una maleta plena de tirants, sudokus i llibretes per omplir.

I sóc feliç, crec que la superficialitat em prova, i el meditarrani encara més. I em sento guapa perquè ho estic, què collons. Amb i sense vestit.

I tots els dies plens que ens esperaven

Imagina't un indret on fa mesos que plou una pluja que és un com un xiuxiueig, com un sospir, gairebé com una cançó trista que es va sentint de fons. De tant en tant sembla que para, surt una mica el sol, se sent un tro, torna a ploure... El paisatge és bonic, d'un gris bonic, però el terra, sempre xop.

Imagina't que, inesperadament, la pluja es desferma, cau una tempesta que sembla que hagi d'emportar-s'ho tot. Volen les fulles, piquen les portes, hi ha un ocell mort. La pluja dòcil de tants mesos és ara un huracà que arrenca els arbres i ofega el món. De sobte, però, no se sap d'on, surt el sol. I tot el que queda, que si t'hi fixes és molt, pren matisos, marca les formes, desborda colors.

I ara imagina't una nena amb impermeable groc que salta de bassa en bassa rient, perseguint una papallona entre els tons brillants de l'argila, la ginesta, els seus ulls oferts al món. I una altra que la mira, asseguda a sobre un pi caigut, a punt per donar-li un grapat de pinyons.

Que vinguin totes les tempestes si és per deixar-nos un paisatge més clar, més brillant, més alegre, millor. I que, després, ens duri el sol.

Slowly, slowly through the fields

I deien que no n'aprendria mai.

(Em sembla que el s'hi val a badar començarà a assemblar-se al compte amb el cap, estic minimalista, ja em perdonareu).