diumenge, 11 d’octubre de 2009

I find pieces of myself everywhere and cut myself handling them

Potser és perquè a mitjan octubre l'estiu em posa sandàlies i faldilles que totes les contradiccions em semblen naturals i possibles. Potser és perquè el mirall em diu que duc els cabells massa curts, o massa llargs, i que he agafat o he perdut uns quants quilos de més. I sota el cel blau, esclatant, no puc més que sentir que en el fons el pes que duc a dins és haver-me desfet de tantes coses, de tanta gent, que em sembla que en qualsevol moment desapareixeré (sota la dutxa, en un cafè). Suposo que aquesta dels ulls foscos sóc jo perquè m'hi perdo com m'han dit, de vegades, que s'hi perden quan els miro. I alhora em sembla increïble que sigui jo la que deixa que s'escolin les setmanes anant de casa a la feina, i de la feina a casa (a la meva o la teva, som dijous o divendres?), la que perd les hores llegint Winterson o mirant Lost. I estic a punt de posar-me a plorar perquè no recordo el meu nom, perquè em sona estrany quan passen llista o em truca ma mare o me'l dius, molt baixet, quan fem l'amor davant el mirall.

Per sort, en aquesta casa és impossible deprimir-se. Els peques (cada cop més grans) han tret Petit i han posat Manel i ballen a sobre el sofà. No entenen les lletres i els és tot igual (especialment com em dic, ells sempre m'han dit mare); vaig a veure si m'ensenyen a volar.

1 comentari:

c. ha dit...

M'agrada que hi tornes a escriure...