dilluns, 18 de gener de 2010

How fragile I am

He comprat dos pantalons de pijama, una samarreta, unes calces, uns sostenidors. I sento com si estigués de rebaixes, com si necessités nous atractius perquè els pantalons vells d'estar per casa don't do the trick anymore i què vols, passa els temps i sobretot passa la gent que et tira la canya.

I el pitjor és que sé que no serveix de res, que ni el vestit tan sexi que vaig triar dissabte no serveix de res contra aquest desgast del temps i les paraules, contra aquesta pell cada dia més pàl·lida i d'hivern, contra la seva veu dient-te les frases més innocents mentre amb cada to greu t'envia un missatge secret que saps desxifrar perquè no ets tonta i blablabla.

I no, no cal, no diguis res. Tornaràs i et rebré amb un somriure, potser fins i tot depilada; anirem al llit i una estona creuràs que com jo no n'hi ha d'altra. I si acumulo prou estones, si després et sé parlar amb la carícia més delicada, si et faig riure una mica i et sorprenc amb una idea inesperada, seràs meva un dia més, potser una altra setmana.

What kills love? Only this: negligence. I jo encara no estic tan cansada.