dijous, 10 de desembre de 2009

Disappointed in the Sun

Dius coses dolces als quatre vents i enyoro aquells vint anys en què no hauria dubtat que me les dius a mi. Avui, després de tantes paraules caçades al vol, hi ha una veueta insistent que diu que no, que no està tan clar que vagin per mi, que em giri per si de cas van per algú altre, que despisti una mica i em tapi els descosits si no vull, també, acabar amb l'orgull ferit.

És una veu menuda, sense gaire alè, però tan mesquina que embruta de cop la llum intensa que se m'havia encès al pit. La torna llum de fluorescent, cansada, freda. Aquesta llum que tu i jo ja sabem perquè a estones ens fa semblar més pàl·lides del que voldríem ser.

La petita veu corcada està feta de tots els desenganys que em van poblar la pell abans que tu arribessis. És una veu que té molts noms i cap, és una veu alhora lletja i sense rostre. És una veu que diu que van passant els hiverns i que m'han deixat un pòsit de neu a les butxaques que no s'acaba de fondre ni amb la primavera més evident.

Per això has d'entendre que, quan canto cançonetes estúpides, és per tapar aquesta veu insistent. Les tonades sonen estranyes, ja ho sé, però sóc jo lluitant contra anys i anys de cops i fred. Somriu, doncs, com fas normalment. Perquè quan somrius, ja no sento la gelor del vent. Si invento prou rucades, si em toques durant prou temps, podria, potser, mirar-te amb uns ulls nous sota aquestes parpelles velles que han plorat massa gotes de sal erma al mig del desert.