diumenge, 22 de novembre de 2009

Que fugi el temps

Tot el meu cos crida contra aquest costum estrany de treballar els diumenges, de fer bona cara al mal temps, de dir que sí quan és, clarament, que no. I perdo quilos i paciència, i guanyo arrugues i mal humor, i sembla que les hores són un càstig i no un goig.

Dic "necessito més temps" quan, en realitat, no. Necessito menys temps. Menys temps venut als altres, més temps per regalar-me. Menys temps de passar pel tub, més temps d'estirar-me a la sorra o fer guerres de pessigolles a l'estora del menjador.

I em sembla tan intolerable que s'allargui aquesta situació que em nego a creure que em quedin, encara, trenta-tres anys de feina, disset d'hipoteca, dotze de custòdia compartida. Penso que, abans que m'hagi empassat tots aquests segons, hi ha d'haver algun cataclisme que capgiri el destí del món o, com a mínim, el meu, si més no.

El meu cos, que és molt més pràctic que jo, sembla que vulgui treure'm tot aquest temps de sobre, com pot, ni que sigui desapareixent a poc a poc. I veig com em torno grisa, gairebé invisible, gairebé transparent. Tan imperceptible que no em trobes al llit ni quan hi sóc.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Anima't a mi d'hipoteca me'n queden 38 ; )

m