Moments de pànic #1

I si la meva mare tenia raó i no m'ha servit de tant, ser tan llesta?

I find pieces of myself everywhere and cut myself handling them

Potser és perquè a mitjan octubre l'estiu em posa sandàlies i faldilles que totes les contradiccions em semblen naturals i possibles. Potser és perquè el mirall em diu que duc els cabells massa curts, o massa llargs, i que he agafat o he perdut uns quants quilos de més. I sota el cel blau, esclatant, no puc més que sentir que en el fons el pes que duc a dins és haver-me desfet de tantes coses, de tanta gent, que em sembla que en qualsevol moment desapareixeré (sota la dutxa, en un cafè). Suposo que aquesta dels ulls foscos sóc jo perquè m'hi perdo com m'han dit, de vegades, que s'hi perden quan els miro. I alhora em sembla increïble que sigui jo la que deixa que s'escolin les setmanes anant de casa a la feina, i de la feina a casa (a la meva o la teva, som dijous o divendres?), la que perd les hores llegint Winterson o mirant Lost. I estic a punt de posar-me a plorar perquè no recordo el meu nom, perquè em sona estrany quan passen llista o em truca ma mare o me'l dius, molt baixet, quan fem l'amor davant el mirall.

Per sort, en aquesta casa és impossible deprimir-se. Els peques (cada cop més grans) han tret Petit i han posat Manel i ballen a sobre el sofà. No entenen les lletres i els és tot igual (especialment com em dic, ells sempre m'han dit mare); vaig a veure si m'ensenyen a volar.

No breakfast at Tiffany's

Aquest estiu no hi ha Nova York ni concerts a Central Park ni antres de jazz a Brooklyn ni conductors simpàtics a Staten Island ni llibreries a Manhattan. Hi ha un vestit nou que m'has tret enganyant la impaciència, i unes cames tan depilades que brillen en la foscor dels teus ulls, i una maleta plena de tirants, sudokus i llibretes per omplir.

I sóc feliç, crec que la superficialitat em prova, i el meditarrani encara més. I em sento guapa perquè ho estic, què collons. Amb i sense vestit.

I tots els dies plens que ens esperaven

Imagina't un indret on fa mesos que plou una pluja que és un com un xiuxiueig, com un sospir, gairebé com una cançó trista que es va sentint de fons. De tant en tant sembla que para, surt una mica el sol, se sent un tro, torna a ploure... El paisatge és bonic, d'un gris bonic, però el terra, sempre xop.

Imagina't que, inesperadament, la pluja es desferma, cau una tempesta que sembla que hagi d'emportar-s'ho tot. Volen les fulles, piquen les portes, hi ha un ocell mort. La pluja dòcil de tants mesos és ara un huracà que arrenca els arbres i ofega el món. De sobte, però, no se sap d'on, surt el sol. I tot el que queda, que si t'hi fixes és molt, pren matisos, marca les formes, desborda colors.

I ara imagina't una nena amb impermeable groc que salta de bassa en bassa rient, perseguint una papallona entre els tons brillants de l'argila, la ginesta, els seus ulls oferts al món. I una altra que la mira, asseguda a sobre un pi caigut, a punt per donar-li un grapat de pinyons.

Que vinguin totes les tempestes si és per deixar-nos un paisatge més clar, més brillant, més alegre, millor. I que, després, ens duri el sol.

Slowly, slowly through the fields

I deien que no n'aprendria mai.

(Em sembla que el s'hi val a badar començarà a assemblar-se al compte amb el cap, estic minimalista, ja em perdonareu).