dimarts, 10 de març de 2009

Saps quan estàs segur que t'equivoques i ho fas igualment? És un post d'aquests que no hauria de penjar.

Però suposo que ho he de dir perquè sinó aquesta veritat tan simple m'esclatarà a dins i es convertirà en una petita arruga entre les celles, en un cabell blanc al serrell, en una mala llet insuportable un matí radiant de dissabte.

M'estàs tocant els collons. Ets com aquests pesats que diuen mil vegades "ja me'n vaig" en una festa i continuen papallonejant dues hores més, ets com els "no vull més pastís, gràcies" que se l'acaben acabant, ets la mosca collonera que no entén que som hivern i ha de marxar més al sud, a llocs més càlids, carretera enllà.

Fins ara he tingut paciència, fins ara m'he limitat a abraçar-la quan plorava, a escoltar-la quan li havies inflat el cap, a fer-li un amor fort i brusc quan li calia un xut d'adrenalina per poder-se relaxar.

I ara... Ara no puc fer gaire més, la continuaré abraçant. Només puc mirar d'ensenyar-te, amablement, la porta. Entra, si vols entrar. Vine a fer una cervesa, xerrem de les nostres coses, mirem una peli o follem tots plegats. A mi, ara mateix, ja m'és tot igual. Però para de dir-li que adéu si no te n'has d'anar. Prou de no agafar-li el telèfon per tornar-li a trucar més endavant. Prou d'exigir-li el que saps que no tens cap dret de demanar.

Saps? No ha fet res mal fet. Simplement, t'hauria d'haver deixat molt abans i no la vas deixar. Sabia que s'equivocava i que, el que ella veia com a lleialtat última, tu ho veuries com a traició inexcusable. Però ho va fer igualment. Som humans.