dimecres, 4 de març de 2009

Losing my religion

No sé què has fet amb el meu sarcasme. L'has desat en algun racó de la casa i ara, per molt que regiro armaris i calaixos, no trobo la meva maquineta infal·lible per despatxar la ràbia. Hauries de tornar-me'l, de veritat, jo no sóc jo sense el meu sarcasme. La ironia està bé, la ironia és fantàstica, però avui jo volia el sarcasme.

I em trobo, en canvi, amb una muntanya de comprensió, amb tres paquets per encetar de simpatia, amb un arsenal de calma que no me l'acabaré en tota la setmana. Tu no ho entens, perquè no em coneixes gaire, però això no és normal. Tindré una úlcera d'estómac, o un atac de cor, o em tornaré definitivament adorable.

No vaig dir res quan em vas esmolar les vores i em vas fer suau per totes bandes. No em vaig queixar quan em vas treure la cuirassa amb l'excusa de despullar-me. Però ara, bonica, si us plau, torna'm el meu sarcasme. Digues que no em miraràs a punt de plorar si dic la frase més negra que em passi per l'ànima. Digues que em deixes, només avui, no ser raonable. Digues que puc ser cruel una estona i que no deixaràs d'estimar-me.

2 comentaris:

c. ha dit...

Ningú no et pot dir com has de ser. I t'estime(m), precisament, perquè ets així com ets.

bel ha dit...

M'agrada el canvi d'imatge ;)

És intel·ligent, el teu comentari. Ja saps (sabeu) que sempre faig el que em dóna la gana :P