dissabte, 7 de març de 2009

Interrogants

Aquest blog començava parlant d'un secret. Un secret amb la meva veïna, que puja i baixa les escales perquè no la deixen sortir al carrer. Passen els dies i el secret va creixent, com aquesta amistat estranya que anem teixint a base de dolços i somriures. La simpatia arriba allà on no ens arriben les paraules, el seu pobre espanyol i el meu nul àrab.

Ahir, finalment, m'ho va dir. Sé que fa mesos que ho volia, que triava les paraules, que esperava el moment. Les últimes setmanes havia pujat més sovint de l'habitual, li havien calgut més excuses. I jo esperava pacientment que estigués madura, que arribés ella sola a la conclusió inevitable, que no calgués que jo, des de la meva sala de finestres més amples i amb les claus de casa a la butxaca, li digués el que ella ja sabia.

Vol deixar-lo, diu. Cinc anys de segrest són massa. No n'està enamorada. Vol estudiar. Vol treballar. Vol tenir una vida. Vol decidir què fa, i com, i quan. Té vint anys i n'hi queden molts per viure.

Al principi sorpresa, al principi alegria. I després, tots els interrogants. Com ho farà? Haurà d'amagar-se? Correrà perill la seva vida? Li donarà suport la família? Acabarà formant part d'estadístiques macabres?

Tenim un secret més gran que abans. I m'inquieta saber com continua la història, com s'acaba.

2 comentaris:

Dani ha dit...

Com de patètic és que passin coses d'aquestes...

Unknown ha dit...

Tinc una amiga que ha treballat en refugis per a dones que fugien, si li cal consell potser pot ajudar...