Tornen perquè han de tornar. Perquè nosaltres també els enyorem, a estones perdudes. Perquè no es pot fer veure que no han existit els dies en què tremolàvem d'alegria només de pensar en la seva veu xiuxiuejant-nos exactament la paraula exacta a cau d'orella.
Tornen perquè som de foc i els hem deixat la pell cremada. Ara, les carícies els semblen blanes i totes les boques fredes. No hi ha manera d'esborrar el record de l'ànima viva, i s'obliden de les ferides. Ara.
Però igual com no desapareixen les nits que vam passar amb altres abans de passar-les plegades, tampoc no podem obviar les mirades creuades des d'una tarda d'agost en què tu vas perdre un anell i jo la respiració, allà a la platja. La primera nit, de pell bruna contra pell blanca. Un adéu estrany, un avió que marxava. I totes les paraules que han travessat mars i autopistes quan volia cercar-te.
Que tornin, doncs. Tenim un racó molt endins per donar-los sal i aigua. Una carícia guardada per quan els calgui una abraçada. Un estremiment amagat per quan recordem el Bouiller al capçal del llit o les seves mans entre les cames.
Amb una mica de sort, aviat arribarà algú que els miri com ara ens mirem nosaltres. Amb una mica de sort, un dia es despertaran i ja no hi haurà dolor al fons dels ulls quan ens pensin de matinada. Amb una mica de sort, deixaran de tornar com fins ara i podrem trobar-los a mig camí, entre la seva felicitat i la nostra, i estimar-los encara.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Gràcies. La pròxima vegada, belesh(arroba)gmail.com
Publica un comentari a l'entrada