divendres, 6 de febrer de 2009

Una (futura) dona valenta

No arriba a fer un metre i mig i té un somriure de dents tortes a mig créixer que podria desfer el gel de qualsevol mirada. És petita, sí. I valenta.

Voldria estalviar-li tot el dolor, voldria eliminar de la terra totes les persones que la fan patir injustament. Voldria abraçar-la tan fort que la impregnés la meva força i se sentís reina del món. Voldria que no deixés mai de somriure. Mai.

Però és segurament el dolor, i la meva mà a la seva espatlla quan pateix, el que l'ajudarà a continuar creixent sense por. Tot i que senti que em trenco cada cop que la veig plorar per dins.