dijous, 29 de gener de 2009

Bon viatge, Rilke

Ho han dit tots els poetes: estic sola. Davant la mort, però sobretot davant la vida, sola. A l'abisme del dolor, al vertigen de la por, davant de tots els reptes. Per fer els canvis que calen, per lluitar les lluites més justes, per transigir si és necessari i mossegar si és el que cal. Per decidir què sóc, què faig, què vull, què ofereixo. Sola.

Però hi ha una mà que m'agafa el dit polze, discretament i amb fermesa. Uns ulls que m'escalfen el dia. Un braç que m'envolta la cintura. Un somriure menut que fa créixer el meu. Un alè de foc que s'emporta la boira.

Ets tu, i ells, i els altres. Sou un exèrcit de persones, tan soles com jo. Perdudes, ens anem trobant i fem una xarxa per si algú cau al buit de la nit més fosca. Ens deixem llibres i cançons. Ens teixim paraules i records. Compartim el vi i la sort. Creem aquesta il·lusió lluminosa que es diu amistat, amor.

No hi insistiu, poetes. Ja sabem que estem tots sols. Però no tant com, de vegades, ens vol fer creure la mort.

1 comentari:

c. ha dit...

Com m'agrada el que escrius...