divendres, 31 d’octubre de 2008

Die Sonnenseite des Lebens

He perdut accents, ces trencades, la fressa dels nens, el silenci dels teus dits. Pero no m'inquieto. Tot tornara lentament quan torni jo; dilluns, dimarts, divendres... La certesa absurda que no caura l'avio, que realment podras donar-me 30.000 dematins.

Mentre espero que passin els dies i em demano que faig exactament aqui, m'entesto a mirar-me la part mes brillant de la vida. Tot i la pluja insistent que no ha parat de caure des de dilluns al mati.

Enfilare el cami de la catedral, penetrare carrerons humits, arribare a l'exposicio de fotografia que he de veure abans de marxar. Buscare una bustia per enviar tramvies als mes petits. I aquesta escalfor que em pren quan passo per un lloc bonic (un pont, una ciutat glacada) on he estat felic anira creixent lentament i envaira tot el pais. Com a minim, aqui dins.

2 comentaris:

AlbertRS ha dit...

Çò és per vós, regal. Çà i llà, garranyic, estruç ab rovellons. Quin atzar topar-me ara amb aquest apunt sortit del forn!

c. ha dit...

En realitat ja no en són tants, els dematins...El temps no atura.

Tu perds accents i altres coses. També jo he sumat algunes pèrdues. Tanmateix, si hi pense, n'he guanyat moltes més!