Die Sonnenseite des Lebens

He perdut accents, ces trencades, la fressa dels nens, el silenci dels teus dits. Pero no m'inquieto. Tot tornara lentament quan torni jo; dilluns, dimarts, divendres... La certesa absurda que no caura l'avio, que realment podras donar-me 30.000 dematins.

Mentre espero que passin els dies i em demano que faig exactament aqui, m'entesto a mirar-me la part mes brillant de la vida. Tot i la pluja insistent que no ha parat de caure des de dilluns al mati.

Enfilare el cami de la catedral, penetrare carrerons humits, arribare a l'exposicio de fotografia que he de veure abans de marxar. Buscare una bustia per enviar tramvies als mes petits. I aquesta escalfor que em pren quan passo per un lloc bonic (un pont, una ciutat glacada) on he estat felic anira creixent lentament i envaira tot el pais. Com a minim, aqui dins.

Missatge en un bòtil

Sembla que hi ha algú, un italià, diuen, que recull els missatges de les ampolles del món i esbrina què hi diu. Sembla.

No he sentit, però, què en fa, de tots aquests missatges. Si els endreça ben endreçats dins una capsa, sota el llit, o si els torna a la seva ampolla perquè els trobi algú altre.

Tampoc no diuen qui es dedica a enviar-los. Algú que vol trobar una illa deserta, algú que vol tornar de la Lluna, algú que pràcticament no existeix.

Però la incògnita més inquietant és com és que ens sentim tan cruament sols que enviem paraules al no-res, amb l'esperança que algú les llegeixi, o bebem les llengües estranyes de desconeguts, mirant de trobar-hi aquell regust de quan encara érem vius.

Carn vol dir desaparicions

Entre les mans, a la boca, al llit, sobre el taulell de la cuina, al terra del menjador, a la dutxa, als lavabos de l'estació, a les cinc del dematí, davant les pel·lícules que no hi ha manera de mirar, al costat dels llibres que no hi ha manera de llegir, entre els somnis que no s'entenen però semblen laberints.

La teva carn, desapareguda, em crema als dits.

De com s'esdevé allò que no s'és

Parlo amb la meva editora mexicana. Amb la meva editora. Mexicana. Parlem de la contra del llibre, què hi ha de dir i què no. Dels canvis que ha fet al text, quins accepto i quins no. De la qualitat del paper. De tots els petits detalls. I ric.

Ric perquè després de tant escriure en català, el meu primer llibre de veritat serà publicat en castellà. I en mexicà. Simultàniament.

Viva México, doncs.

Puzzled

Hi ha les ombres, que són ombres, però tenen també petites butxaques on de vegades podria amagar-se la llum. Hi ha la calma, aquesta calma de tarda clara, en què les ombres sembla que es fan més llargues i més suaus. Hi ha idees vagues sobre el futur, que no existeix però continua arribant cada dia, insistentment, disfressat de present que cal usar per reciclar-lo en memòria. Un llibre japonès, un te sense sucre, un amic que truca precisament quan pensava en ell. I els nens que miren Doraemon, i una dona que cuina a la cuina, i jo que podria dir-se que sóc aquí.

Així, en resum, hi ha una tarda d'ombres clares que dissimulen la llum del futur d'ahir.

Paraules noves als prestatges

M'he comprat un diccionari. Em calia escriure-li una carta d'amor, una carta molt llarga, una carta per dir-li... Tot això que ja sabem i que hem dit, segurament, massa vegades.

Em calia escriure-li una carta i no volia reciclar les paraules, fer servir les mateixes de fa quinze anys, cinquanta amants, tres parelles, un enamorament profund, diversos estats d'estupidesa transitòria.

Volia paraules noves, per estrenar, paraules que pogués dir que dic per primera vegada.

M'he comprat un diccionari, doncs. Bilingüe. I m'he decidit a aprendre búlgar. Búlgar bàsic, no cal passar-se. Només per dir t'estimo, només per dir queda't, només per dir sóc feliç. Per dir-ho un altre cop, aquest cop per primera vegada.

Escales amunt, escales avall

La meva veïna té vint anys acabats de fer, i en fa cinc que es va casar. Un dia va ensenyar-me les fotos del casament. Estava molt guapa, perquè ho és. I semblava contenta al costat d'ell.

La meva veïna no treballa, ni surt de casa sense acompanyament, ni decideix res de res. Es passa el dia fregant i cuinant plats molt complicats i mirant telenovel·les que jo no conec.

La meva veïna puja d'amagat del seu marit a connectar-se a Internet. Ho fa de nit, quan ell fa l'últim torn a la fàbrica, i em porta pastissets acabats de sortir del forn en senyal d'agraïment.

I jo somric al marit quan me'l trobo per l'escala, en comptes de clavar-li una patada als ous, que és el que voldria fer. Perquè, amb la meva veïna, tenim un secret. I no és qüestió que ho sàpiga ell.