Bon viatge, Rilke

Ho han dit tots els poetes: estic sola. Davant la mort, però sobretot davant la vida, sola. A l'abisme del dolor, al vertigen de la por, davant de tots els reptes. Per fer els canvis que calen, per lluitar les lluites més justes, per transigir si és necessari i mossegar si és el que cal. Per decidir què sóc, què faig, què vull, què ofereixo. Sola.

Però hi ha una mà que m'agafa el dit polze, discretament i amb fermesa. Uns ulls que m'escalfen el dia. Un braç que m'envolta la cintura. Un somriure menut que fa créixer el meu. Un alè de foc que s'emporta la boira.

Ets tu, i ells, i els altres. Sou un exèrcit de persones, tan soles com jo. Perdudes, ens anem trobant i fem una xarxa per si algú cau al buit de la nit més fosca. Ens deixem llibres i cançons. Ens teixim paraules i records. Compartim el vi i la sort. Creem aquesta il·lusió lluminosa que es diu amistat, amor.

No hi insistiu, poetes. Ja sabem que estem tots sols. Però no tant com, de vegades, ens vol fer creure la mort.

Tanca la porta

Ara mateix, el llit és tan petit que hi cabem tu i jo i prou, i encara l'una a sobre l'altra. Lentament, amb una música suau de fons, anem fent fora amics i fantasmes. Els fem aixecar-se del sofà, de la cadira al costat de la finestra, de tots els racons de la casa. Els ensenyem la sortida amb un somriure, els empenyem discretament, en un gest que és gairebé una carícia però que no deixa cap mena de dubte. El llit és petit, ja ho entenen, i necessitem tot l'aire de la cambra per omplir-la de nous sospirs. Si volen, després, demà, l'altre, podem quedar per fer un cafè, podem anar al cine i al teatre, podem sortir a ballar i beure i riure.

Però ara, en aquest llit, ens hi volem tu i jo i prou. Tres metres quadrats són pocs si hi hem d'encabir tot el que ens bull a dins. Tanca la porta, treu-te les sabates, vine cap aquí.

Fer, desfer, refer

Res a fer. Tot per fer.

Je suis toi-même et je te parle

Diria que l'enyores sense dir-ho, per la manera com et mossegues el llavi quan obres el diccionari i ensopegues totes les paraules que va dir-te l'última vegada que et va tenir al damunt. Et mossegues el llavi per no dir-ho, és clar, però també per notar una mica aquell dolor suau (com un pessic al mugró) que et feia sempre que fèieu l'amor.

I passes una pàgina i una altra i no ets capaç de trobar cap paraula que no et recordi la seva veu tan fosca penetrant-te totes les profunditats del sexe. Perquè aquesta nit no hi ha res que es pugui dir sense que hi hagi una absència suament dolorosa (com un mos a la natja). I no ho dius, però et mossegues el llavi.

Desig

Voldria ser aquesta mà que acaricia els teus vint anys. Besar-te els llavis amb els dits, baixar lentament fins als pits. Resseguir-te totes les pigues, enredar-les amb els cabells. Voldria, ara mateix, no haver d'esperar a demà per ser una mà de pell, de desig, una mà amb braços i cames, una mà amb llengua i set. Voldria estimar-te amb els cinc sentits, un a cada dit.