dilluns, 17 de novembre de 2008

Dia a dia

Tinc un calendari d'alegries oficials. Marco els dies de color taronja, verd, vermell. Són dies en què arriba el tren, en què agafo el tren, en què els amics fan anys, en què els nens estaran contents, en què comencen les vacances i s'acaben les converses telefòniques inacabables. Dies de vestir-me per rodolar per terra entre guerres de pessigolles, de vestir-me per anar al teatre, de vestir-me perquè em despullin a poc a poc.

Tot i el calendari oficial, les alegries són rebels i no sempre s'ajusten a la programació oficial. Hi ha dies grisos, sense res previst, en què apareix al mig del camí una fulla de tardor amb uns colors especialment bonics. I una calor estranya, ilícita, fugaç, il·lumina un moment el matí de pluja o de sol apagat. També hi ha dies convenientment assenyalats en què sembla com si s'haguessin amagat sota el llit totes les ganes de somriure.

També hi ha dies de dol en què no hi ha ni una trista formiga que s'hagi pintat de roig l'esquena per fer-me seguir-la fora, al jardí. Aquests dies oficialment tristos, és un insult que no hi hagi ni un núvol i que surti el sol, orgullós i impassible, com si la cosa no anés amb mi.

1 comentari:

c. ha dit...

"De fustes de records construeixo esperances. I és que, dels meus dolors, després en faig lloances. De les pors he fet miques, que he enterrat pel camí. Dels dubtes faig engrunes, que escampo mar endins. L'alegria és el meu escut. El somriure la meva espasa. El que no em mata em fa més fort. Res no m'atura, res no em fa caure. Res no m'enfonsa, res no em fa caure. M'he begut les ampolles que he trobat pel camí. En les nits de tempesta, m'he perdut en l'oblit. Jo no busco riqueses, el que vull és fluir, i ser lleuger com l'aire, cavaller del destí. ("L'escut", Rauxa)