Imagina't un indret on fa mesos que plou una pluja que és un com un xiuxiueig, com un sospir, gairebé com una cançó trista que es va sentint de fons. De tant en tant sembla que para, surt una mica el sol, se sent un tro, torna a ploure... El paisatge és bonic, d'un gris bonic, però el terra, sempre xop.
Imagina't que, inesperadament, la pluja es desferma, cau una tempesta que sembla que hagi d'emportar-s'ho tot. Volen les fulles, piquen les portes, hi ha un ocell mort. La pluja dòcil de tants mesos és ara un huracà que arrenca els arbres i ofega el món. De sobte, però, no se sap d'on, surt el sol. I tot el que queda, que si t'hi fixes és molt, pren matisos, marca les formes, desborda colors.
I ara imagina't una nena amb impermeable groc que salta de bassa en bassa rient, perseguint una papallona entre els tons brillants de l'argila, la ginesta, els seus ulls oferts al món. I una altra que la mira, asseguda a sobre un pi caigut, a punt per donar-li un grapat de pinyons.
Que vinguin totes les tempestes si és per deixar-nos un paisatge més clar, més brillant, més alegre, millor. I que, després, ens duri el sol.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
La tempesta és bona quan s'albira, quan hi és i quan se'n va. Fins i tot, si s'és valent i temerari, s'espera amb deler el llamp.
I, per valentes, nosaltres!
Publica un comentari a l'entrada