dimarts, 16 de juny de 2009

Pourquoi tu m'appelles déjà alors que je viens à peine de naître

Els núvols de cotó de sucre, per si sols, són estèrils. S'hi està bé, són flonjos i dolços i fins i tot bonics, in a corny sort of way, però del tot estèrils. Això ho sap qualsevol que hagi viscut una temporada obliviously happy, totalment satisfet en cos i ànima, sovint sota els efectes de l'enamorament més virulent o la serotonina més potent, depèn a qui es demani.

Per sort, de tant en tant, we get a little spank, un descens brusc de la progesterona i els estrògens, o una mini crisi existencial (depèn a qui es demani) i ens escarrassem a omplir de significat un verb tan buit com el "ser". Qui sap si no busquem atributs al·liens (antics o recents) que complementin el subjecte, i la crisi, en realitat, no és només una excusa per a la còpula, if you know what I mean.

El cas és que arriba un dia que tornes a escriure haikus, una mica per costum, una mica per avorriment, una mica perquè hi ha coses que, si es diuen en més de disset síl·labes, podrien fer estralls. I pastes la pasta enganxosa que deixen els núvols de cotó de sucre quan es barregen amb aigua, amb suor, amb secrecions diverses. I en fas una obra bella i efímera que demà, sota el sol radiant de l'enamorament (tossut i persistent malgrat profecies malintencionades i estudis científics perversos), s'anirà eixugant fins ser només pols de sucre i llàgrimes dins el magnífic desert de l'amor, en què la creació no és més que un miratge, for all it's worth.