Els dies perduts

Hi ha tardes estranyes que et trobes a Londres, tancada en un hotel modest, treballant amb Jack Johnson de fons i una certa sensació de no ser enlloc ni en cap moment, ni fent res concret que importi gaire.

I una cosa porta a l'altra i acabes remenant blocs antics, que és com remenar papers antics, i et sorprèn veure que hi va haver un temps en què escrivies honestament, sense amagar-te en les paraules, sense voler dir res que no fos exactament el que deies.

I et fa una certa vergonya haver crescut, haver-te fet tan teva la màscara, haver-te cregut el teu paper de dona forta i intel·ligent, haver renunciat a la part de tu mateixa que et feia brillar més. Trobar-te ja adulta i madura, buscant inútilment la intensitat dins un tassa de te.

Que vé la primavera...

Escolto la veu de Miquel Gil per omplir aquest silenci net que has deixat després d'una setmana escassa de convivència amb almíbar. Escolto la seva veu en alguna de les cançons que recomanes a qualsevol que vulgui escoltar-les, i és una carícia tan llarga que l'aire fresc de la tarda sembla que no em geli les orelles.

Quan crida que és del sud, m'esborrono tota, tot i que jo no sóc del sud, o no d'aquest sud que canta ell. I llavors penso que, en realitat, no sé d'on sóc ni tinc arrels, que el meu origen és un mosaic fet de pedaços trobats pels carrers d'aquests trenta anys i poc que són l'única ciutat que puc dir meva.

Llavors alço el cap i, per entre les llàgrimes que momentàniament em pugen als ulls, veig els ametllers en flor d'aquesta terra feréstega on no acaben de florir les mimoses. I un sol tímid, a punt de pondre's, que canvia el color del cel tan clar de després de la pluja.

No sóc del sud ni del nord, ni puc mirar enrere sense veure merda i més merda. Però ara mateix els meus fills llegeixen tapats amb una manta, i són com flors d'ametller en una casa que és tota branques, i jo sóc com un sol tímid després d'una pluja insistentment grisa. Torna aviat, al jardí que no tenim ens hi cal una mimosa.

Omplint el buit de les paraules

D'acord, que em basti la mirada. Que tots els mots que no ens hem dit quedin a dins, i es vagin cobrint d'una seda fina de tès a mitja nit i besades des del coll fins a l'espatlla.

Ja ho he dit abans, mil vegades; de què serveixen les paraules? Deixem que em parli el teu tacte, aquest frec de pells que em pauta el ritme dels dies i genera el pentagrama de sospirs amb què avança la primavera que ja insinuen les mimoses a la Rambla.

I creu-me si no et dic que crec en tu, en el teu vol esplèndid planejant sobre les meves tardes. Creu-me si no t'ho dic perquè, ja ho hem dit, no en tenim prou amb les paraules.

Redecora la meva vida

Buidar armaris i calaixos.
Llençar paperots i noses vàries.
Endreçar. Netejar. Pintar.

I llavors...

Una cortina de la dutxa.
Un llit per estrenar.
Prestatges, capses, racons.
Fotografies, quadres, postals.
Una taula.
Flors.

I llavors...

Els jerseis que em fas grossos.
Les sabates que m'apropio.
Llet de soja i d'arròs.
Entrepà de nocilla per berenar.
Música en català, en francès, en anglès, en italià.
Els nostres llibres barrejats.

I llavors...

Fer-te un petó abans d'adormir-me contra tu, cada nit.
Deixar les sèries dels dijous.
Disminuir el ritme de concerts.
Barallar-nos per qui li toca cuinar.
Fer mandretes als matins, cinc minuts més, va.

I llavors...

Feia molt que no somiàvem a mitja veu, abraçades al llit, deliciosament despertes. I ja convenia, ja.

Maldita ciudad

Hi ha un gos que grata insistent l'asfalt, en un intent inútil de tapar la merda que acaba de dipositar, calenta, sobre el carrer lluent de pluja fina.

No sé per què, em sembla la gran metàfora del dia.