S'hi val a badar

Els dies perduts

2010-09-05T21:32:00.003+02:00

Hi ha tardes estranyes que et trobes a Londres, tancada en un hotel modest, treballant amb Jack Johnson de fons i una certa sensació de no ser enlloc ni en cap moment, ni fent res concret que importi gaire.

I una cosa porta a l'altra i acabes remenant blocs antics, que és com remenar papers antics, i et sorprèn veure que hi va haver un temps en què escrivies honestament, sense amagar-te en les paraules, sense voler dir res que no fos exactament el que deies.

I et fa una certa vergonya haver crescut, haver-te fet tan teva la màscara, haver-te cregut el teu paper de dona forta i intel·ligent, haver renunciat a la part de tu mateixa que et feia brillar més. Trobar-te ja adulta i madura, buscant inútilment la intensitat dins un tassa de te.

Que vé la primavera...

2010-03-05T18:56:00.005+01:00

Escolto la veu de Miquel Gil per omplir aquest silenci net que has deixat després d'una setmana escassa de convivència amb almíbar. Escolto la seva veu en alguna de les cançons que recomanes a qualsevol que vulgui escoltar-les, i és una carícia tan llarga que l'aire fresc de la tarda sembla que no em geli les orelles.

Quan crida que és del sud, m'esborrono tota, tot i que jo no sóc del sud, o no d'aquest sud que canta ell. I llavors penso que, en realitat, no sé d'on sóc ni tinc arrels, que el meu origen és un mosaic fet de pedaços trobats pels carrers d'aquests trenta anys i poc que són l'única ciutat que puc dir meva.

Llavors alço el cap i, per entre les llàgrimes que momentàniament em pugen als ulls, veig els ametllers en flor d'aquesta terra feréstega on no acaben de florir les mimoses. I un sol tímid, a punt de pondre's, que canvia el color del cel tan clar de després de la pluja.

No sóc del sud ni del nord, ni puc mirar enrere sense veure merda i més merda. Però ara mateix els meus fills llegeixen tapats amb una manta, i són com flors d'ametller en una casa que és tota branques, i jo sóc com un sol tímid després d'una pluja insistentment grisa. Torna aviat, al jardí que no tenim ens hi cal una mimosa.

Omplint el buit de les paraules

2010-01-26T08:29:00.003+01:00

D'acord, que em basti la mirada. Que tots els mots que no ens hem dit quedin a dins, i es vagin cobrint d'una seda fina de tès a mitja nit i besades des del coll fins a l'espatlla.

Ja ho he dit abans, mil vegades; de què serveixen les paraules? Deixem que em parli el teu tacte, aquest frec de pells que em pauta el ritme dels dies i genera el pentagrama de sospirs amb què avança la primavera que ja insinuen les mimoses a la Rambla.

I creu-me si no et dic que crec en tu, en el teu vol esplèndid planejant sobre les meves tardes. Creu-me si no t'ho dic perquè, ja ho hem dit, no en tenim prou amb les paraules.

Redecora la meva vida

2010-01-21T11:02:00.002+01:00

Buidar armaris i calaixos.
Llençar paperots i noses vàries.
Endreçar. Netejar. Pintar.

I llavors...

Una cortina de la dutxa.
Un llit per estrenar.
Prestatges, capses, racons.
Fotografies, quadres, postals.
Una taula.
Flors.

I llavors...

Els jerseis que em fas grossos.
Les sabates que m'apropio.
Llet de soja i d'arròs.
Entrepà de nocilla per berenar.
Música en català, en francès, en anglès, en italià.
Els nostres llibres barrejats.

I llavors...

Fer-te un petó abans d'adormir-me contra tu, cada nit.
Deixar les sèries dels dijous.
Disminuir el ritme de concerts.
Barallar-nos per qui li toca cuinar.
Fer mandretes als matins, cinc minuts més, va.

I llavors...

Feia molt que no somiàvem a mitja veu, abraçades al llit, deliciosament despertes. I ja convenia, ja.

Maldita ciudad

2010-01-20T11:39:00.003+01:00

Hi ha un gos que grata insistent l'asfalt, en un intent inútil de tapar la merda que acaba de dipositar, calenta, sobre el carrer lluent de pluja fina.

No sé per què, em sembla la gran metàfora del dia.

How fragile I am

2010-01-18T21:34:00.002+01:00

He comprat dos pantalons de pijama, una samarreta, unes calces, uns sostenidors. I sento com si estigués de rebaixes, com si necessités nous atractius perquè els pantalons vells d'estar per casa don't do the trick anymore i què vols, passa els temps i sobretot passa la gent que et tira la canya.

I el pitjor és que sé que no serveix de res, que ni el vestit tan sexi que vaig triar dissabte no serveix de res contra aquest desgast del temps i les paraules, contra aquesta pell cada dia més pàl·lida i d'hivern, contra la seva veu dient-te les frases més innocents mentre amb cada to greu t'envia un missatge secret que saps desxifrar perquè no ets tonta i blablabla.

I no, no cal, no diguis res. Tornaràs i et rebré amb un somriure, potser fins i tot depilada; anirem al llit i una estona creuràs que com jo no n'hi ha d'altra. I si acumulo prou estones, si després et sé parlar amb la carícia més delicada, si et faig riure una mica i et sorprenc amb una idea inesperada, seràs meva un dia més, potser una altra setmana.

What kills love? Only this: negligence. I jo encara no estic tan cansada.

It's only words, and that is all

2010-01-17T20:18:00.003+01:00

Continuo intentant-ho, addicta com sóc a les paraules. Et parlo, t'escric i, sobretot, et penso. Ens penso de totes les maneres, possibles i impossibles, i me les escric darrere els ulls, ben amagades, allà on només les puc veure jo.

Trobo a faltar el temps en què creia en la telepatia; em fastigueja la certesa que, mirant aquella flor, totes dues diem "groc" però del que jo veig tu en diries verd i, del que veus tu, jo en diria taronja, no sé si m'entens. Laberint de percepcions personals i intransferibles, com si diguéssim "amor".

Al final, no hi ha més remei que recórrer a les carícies. La certesa física de la teva presència a sobre meu, sense dir res, que gairebé m'ofega i, sobretot, no em deixa pensar. Una estona, només una estona, els teus pits, el teu melic, el teu sexe que batega contra el meu, s'enduen tots els mots i tots els móns (possibles i impossibles) i em deixen nua sobre el llit.

Quan ja ha passat el vertigen inexplicable de dissoldre'ns en suor, em demano si no seria més lògic deixar de menjar-nos tant el cap, i menjar-nos més el cony. Però ho dic amb paraules, pobra de mi. Vés a saber què entendràs quan ho llegeixis, amor.

No he estat mai a Lisboa

2010-01-14T22:23:00.002+01:00

I tinc tantes idees que estic en crisi creativa. For christ sake.

Moments de pànic #3

2009-12-21T15:24:00.002+01:00

Quan el cor ho té clar, i el cap dubta, què es fa?

Tear & tear

2009-12-19T23:37:00.000+01:00

En anglès, llàgrima i estrip s'escriuen igual. El que m'estranya és que es diguin diferent.

Disappointed in the Sun

2009-12-10T20:40:00.004+01:00

Dius coses dolces als quatre vents i enyoro aquells vint anys en què no hauria dubtat que me les dius a mi. Avui, després de tantes paraules caçades al vol, hi ha una veueta insistent que diu que no, que no està tan clar que vagin per mi, que em giri per si de cas van per algú altre, que despisti una mica i em tapi els descosits si no vull, també, acabar amb l'orgull ferit.

És una veu menuda, sense gaire alè, però tan mesquina que embruta de cop la llum intensa que se m'havia encès al pit. La torna llum de fluorescent, cansada, freda. Aquesta llum que tu i jo ja sabem perquè a estones ens fa semblar més pàl·lides del que voldríem ser.

La petita veu corcada està feta de tots els desenganys que em van poblar la pell abans que tu arribessis. És una veu que té molts noms i cap, és una veu alhora lletja i sense rostre. És una veu que diu que van passant els hiverns i que m'han deixat un pòsit de neu a les butxaques que no s'acaba de fondre ni amb la primavera més evident.

Per això has d'entendre que, quan canto cançonetes estúpides, és per tapar aquesta veu insistent. Les tonades sonen estranyes, ja ho sé, però sóc jo lluitant contra anys i anys de cops i fred. Somriu, doncs, com fas normalment. Perquè quan somrius, ja no sento la gelor del vent. Si invento prou rucades, si em toques durant prou temps, podria, potser, mirar-te amb uns ulls nous sota aquestes parpelles velles que han plorat massa gotes de sal erma al mig del desert.

The pillow book #1: things that make my heart beat faster

2009-11-25T14:34:00.003+01:00

Les seves passes al passadís, un matí de diumenge, sense pressa.
Una mirada massa intensa, al metro.
Aquella cançó que no diré.
Bataille, Nin, Winterson, Murakami.
Aquella frase que no recordes.
Una paraula massa ambivalent, on sigui.
La teva mà a la meva espatlla nua, nues.

Moments de pànic #2

2009-11-23T19:28:00.002+01:00

I si Winterson té raó i, a efectes pràctics, per a gairebé tothom, la terra és plana i jo no existeixo?

Que fugi el temps

2009-11-22T12:55:00.004+01:00

Tot el meu cos crida contra aquest costum estrany de treballar els diumenges, de fer bona cara al mal temps, de dir que sí quan és, clarament, que no. I perdo quilos i paciència, i guanyo arrugues i mal humor, i sembla que les hores són un càstig i no un goig.

Dic "necessito més temps" quan, en realitat, no. Necessito menys temps. Menys temps venut als altres, més temps per regalar-me. Menys temps de passar pel tub, més temps d'estirar-me a la sorra o fer guerres de pessigolles a l'estora del menjador.

I em sembla tan intolerable que s'allargui aquesta situació que em nego a creure que em quedin, encara, trenta-tres anys de feina, disset d'hipoteca, dotze de custòdia compartida. Penso que, abans que m'hagi empassat tots aquests segons, hi ha d'haver algun cataclisme que capgiri el destí del món o, com a mínim, el meu, si més no.

El meu cos, que és molt més pràctic que jo, sembla que vulgui treure'm tot aquest temps de sobre, com pot, ni que sigui desapareixent a poc a poc. I veig com em torno grisa, gairebé invisible, gairebé transparent. Tan imperceptible que no em trobes al llit ni quan hi sóc.

Universos possibles

2009-11-01T13:13:00.002+01:00

Escric paraules, 4516 exactament, com si fossin finestres obertes a universos possibles que faig existir perquè sí, perquè vull, perquè puc. I no recordava que m'agradés tant inventar.

I pensava que, qui sap, amb el temps podríem construir-nos un espai que fos nostre, en què cada paret fos de llum i de veritats. Un espai sense dimensions que puguéssim endur-nos allà on fóssim, i treure'l de la butxaca si calgués, per posar-lo com un tapís o una catifa màgica per cobrir les parets brutes de qualsevol cambra. Un espai que fos "casa nostra" a qualsevol hotel, a qualsevol apartament, a qualsevol bosc.

Aquest espai, que serà de paraules (30.000 dematins x t'estimo x 2, o quatre, o cinc, serien entre 60.000 i 300.000 paraules, però ho podem negociar), el bastirem com més ens plagui, com ens convingui, com més ens hagi d'agradar. I el guardarem sense panys perquè respiri, perquè creixi i es vagi fent gran. Així, un dia, prendrà cos i prescindirem de trens, de nits fredes i d'enyors, i es concretarà en veritat tangible que podrem tocar.

Si vols escriure amb mi, és clar.

Moments de pànic #1

2009-10-19T20:56:00.003+02:00

I si la meva mare tenia raó i no m'ha servit de tant, ser tan llesta?

I find pieces of myself everywhere and cut myself handling them

2009-10-11T14:15:00.004+02:00

Potser és perquè a mitjan octubre l'estiu em posa sandàlies i faldilles que totes les contradiccions em semblen naturals i possibles. Potser és perquè el mirall em diu que duc els cabells massa curts, o massa llargs, i que he agafat o he perdut uns quants quilos de més. I sota el cel blau, esclatant, no puc més que sentir que en el fons el pes que duc a dins és haver-me desfet de tantes coses, de tanta gent, que em sembla que en qualsevol moment desapareixeré (sota la dutxa, en un cafè). Suposo que aquesta dels ulls foscos sóc jo perquè m'hi perdo com m'han dit, de vegades, que s'hi perden quan els miro. I alhora em sembla increïble que sigui jo la que deixa que s'escolin les setmanes anant de casa a la feina, i de la feina a casa (a la meva o la teva, som dijous o divendres?), la que perd les hores llegint Winterson o mirant Lost. I estic a punt de posar-me a plorar perquè no recordo el meu nom, perquè em sona estrany quan passen llista o em truca ma mare o me'l dius, molt baixet, quan fem l'amor davant el mirall.

Per sort, en aquesta casa és impossible deprimir-se. Els peques (cada cop més grans) han tret Petit i han posat Manel i ballen a sobre el sofà. No entenen les lletres i els és tot igual (especialment com em dic, ells sempre m'han dit mare); vaig a veure si m'ensenyen a volar.

No breakfast at Tiffany's

2009-07-24T15:43:00.003+02:00

Aquest estiu no hi ha Nova York ni concerts a Central Park ni antres de jazz a Brooklyn ni conductors simpàtics a Staten Island ni llibreries a Manhattan. Hi ha un vestit nou que m'has tret enganyant la impaciència, i unes cames tan depilades que brillen en la foscor dels teus ulls, i una maleta plena de tirants, sudokus i llibretes per omplir.

I sóc feliç, crec que la superficialitat em prova, i el meditarrani encara més. I em sento guapa perquè ho estic, què collons. Amb i sense vestit.

I tots els dies plens que ens esperaven

2009-07-14T17:22:00.005+02:00

Imagina't un indret on fa mesos que plou una pluja que és un com un xiuxiueig, com un sospir, gairebé com una cançó trista que es va sentint de fons. De tant en tant sembla que para, surt una mica el sol, se sent un tro, torna a ploure... El paisatge és bonic, d'un gris bonic, però el terra, sempre xop.

Imagina't que, inesperadament, la pluja es desferma, cau una tempesta que sembla que hagi d'emportar-s'ho tot. Volen les fulles, piquen les portes, hi ha un ocell mort. La pluja dòcil de tants mesos és ara un huracà que arrenca els arbres i ofega el món. De sobte, però, no se sap d'on, surt el sol. I tot el que queda, que si t'hi fixes és molt, pren matisos, marca les formes, desborda colors.

I ara imagina't una nena amb impermeable groc que salta de bassa en bassa rient, perseguint una papallona entre els tons brillants de l'argila, la ginesta, els seus ulls oferts al món. I una altra que la mira, asseguda a sobre un pi caigut, a punt per donar-li un grapat de pinyons.

Que vinguin totes les tempestes si és per deixar-nos un paisatge més clar, més brillant, més alegre, millor. I que, després, ens duri el sol.

Slowly, slowly through the fields

2009-06-28T22:20:00.003+02:00

I deien que no n'aprendria mai.

(Em sembla que el s'hi val a badar començarà a assemblar-se al compte amb el cap, estic minimalista, ja em perdonareu).

Pourquoi tu m'appelles déjà alors que je viens à peine de naître

2009-06-16T19:53:00.004+02:00

Els núvols de cotó de sucre, per si sols, són estèrils. S'hi està bé, són flonjos i dolços i fins i tot bonics, in a corny sort of way, però del tot estèrils. Això ho sap qualsevol que hagi viscut una temporada obliviously happy, totalment satisfet en cos i ànima, sovint sota els efectes de l'enamorament més virulent o la serotonina més potent, depèn a qui es demani.

Per sort, de tant en tant, we get a little spank, un descens brusc de la progesterona i els estrògens, o una mini crisi existencial (depèn a qui es demani) i ens escarrassem a omplir de significat un verb tan buit com el "ser". Qui sap si no busquem atributs al·liens (antics o recents) que complementin el subjecte, i la crisi, en realitat, no és només una excusa per a la còpula, if you know what I mean.

El cas és que arriba un dia que tornes a escriure haikus, una mica per costum, una mica per avorriment, una mica perquè hi ha coses que, si es diuen en més de disset síl·labes, podrien fer estralls. I pastes la pasta enganxosa que deixen els núvols de cotó de sucre quan es barregen amb aigua, amb suor, amb secrecions diverses. I en fas una obra bella i efímera que demà, sota el sol radiant de l'enamorament (tossut i persistent malgrat profecies malintencionades i estudis científics perversos), s'anirà eixugant fins ser només pols de sucre i llàgrimes dins el magnífic desert de l'amor, en què la creació no és més que un miratge, for all it's worth.

Volen paraules d'amor

2009-05-03T13:05:00.002+02:00

Només calen tres dies de distància perquè volin, de nord a sud i de sud a nord, les paraules d'amor, com esparvers d'ales gegants, imaginàries, poderoses com les d'una àliga immortal...

Potser calia fer un pas enrere per veure la qualitat del tapís, tots els colors de cada llaç, l'esforç esmerçat en ocultar cada nus i la suavitat amb què flueixen les formes d'una profunditat gairebé insultant. Després de veure la potència de l'efecte general, podem tornar a acostar-nos a un mil·límetre per observar-ne cada detall.

Volen paraules d'amor, distància enllà. Perquè, en el fons, només volien això, només volen això: que volin paraules d'amor.

Dues dotzenes (i mitja) de roses

2009-04-23T10:39:00.004+02:00

Sant Jordi, ja. Recordo altres dies de Sant Jordi. La primera vegada que vaig tenir la regla. El dia que el profe de mates de l'institut, el del cul perfecte, em va regalar una rosa. El dia que vaig conèixer J. però només volia estar amb M. El dia que estava amb J. però mirava J. (2). El dia que vaig passejar per la Rambla amb la meva filla al ventre i la meva germana, petitíssima, agafada de la mà. El dia que vaig celebrar Sant Jordi amb un tal George. El dia que els meus fills van descobrir que els llibres els escriuen persones de veritat, i se'n van fer signar un. El dia que vam comprar llibres al Passeig de Manresa i O. els va llegir el conte als nens, al vespre. La nit que vaig plorar a Glasgow perquè era lluny de tot i de tothom. El dia que, per primera vegada que jo recordés, ningú em va regalar cap rosa.

Un dia, algun dia, recordaré també el dia d'avui. El dia que deixaré una estona la feina per passejar-te sota el sol, el dia que hauràs preparat una vetllada "romàntica" (com si no ho fossin totes). El dia que farem l'amor sense besar-nos. El dia que et regalaré la primera rosa de, com a mínim, dues dotzenes (i mitja).

Les bruixes es despentinen

2009-04-11T13:22:00.002+02:00

Despentinem-nos, ara que plou i fa sol, com bruixes indisciplinades que han penjat el dol rere la porta i s'han vestit amb camisa de colors. Que els teus cabells tan llargs es barregin amb els meus, tan curts, en un tapís de sal i de desig. Que plogui tot el dia perquè no calgui sortir del llit, que s'acabi el món i no hi hagi ningú que esperi notícies i traduccions. Desendrecem els horaris i recorrem-nos el cos.

It's only words

2009-04-02T10:56:00.003+02:00

Necessito buidar de cançons aquest aparell diabòlic que m'acompanya en els llargs viatges en tren i em transporta anys enrere, vida enllà, quan no existia la calma i la passió era, sobretot, dolor.

Com si jugués a la ruleta russa, activo l'opció de shuffle i revisc els torrents d'emocions que em poblaven el cos en moments concrets. I sona Starting over, 50 ways to leave your lover, Camminante, If you want me, Rubber and soul, Fais comme si, I'm not in love...

Així que ho he decidit, aquestes vacances endreçaré totes les cançons de les meves vides anteriors, per escoltar-les només quan busqui un cert estat de melangia que només es troba entre records. I faré camí en tren amb les nostres cançons, les que van d'acord amb l'ara mateix, les que tu i jo sabem perquè ens escriuen el present.

Raó del cos

2009-03-24T21:42:00.003+01:00

Veus aquesta piga? Si la toques, si la fregues lleument amb un pensament inquiet, em faràs tremolar l'alè. Trauràs, sense voler-ho, totes les llàgrimes blanques que no vaig plorar aquella nit, quan els llençols es tacaven de sang per primera vegada i l'única cosa que volia era tapar-la, amb flassades i edredons, per tornar a ser una nena que cantava pel carrer, tres metres davant dels seus pares, els vespres de tardor, les tardes d'hivern, no recordo per què.

Però hi ha un mil·límetre de pell, un racó imperceptible d'aquestes natges que recorres incansablement, que ha guardat, tossut, totes les cançons d'aquells temps en què no tenia malsons insistents, només un instint vague que em deia que per cantar valia més ser al carrer que no pas a casa, entre silencis morts.

Diuen que el cos té memòria, que recorda cada carícia i cada cop. I sé que tinc una piga, una piga de sucre moreno que m'apareix cada estiu al front, que recorda que jo, quan encara no tenia cinc anys, cantava pel carrer mentre enfonsava les cames a les fulles enormes dels plataners, fins als genolls. Toca'm aquesta, millor.

València en falles

2009-03-14T14:29:00.002+01:00

Sé que és un miratge aquesta samarreta de màniga curta que em deslliura avui els braços per tocar-te, discretament, la panxa. Aquest bon humor el porta el sol i podria endur-se'l, demà, la pluja més inesperada. No és moment de refiar-se i amagar jaquetes i cuirasses. Però seria tan trist no donar-se ara mateix a la calor (entre real i imaginada) que estic a punt de treure de la bossa la samarreta de tirants que tant t'agrada.

I passegem pels carrers tallats, plens de petards i falleres amb ensaïmades inversemblants a cada banda. I riem, no se sap exactament per què, si tot això ens és tan al·liè que fa basarda.

I fem el matí tan llarg que sembla que s'allargui el cap de setmana... Abans que torni dilluns, i el fred de les set del matí quan és silenci tota la casa. Abans no ens envolti el desert que s'empassa tots els miratges.

Saps quan estàs segur que t'equivoques i ho fas igualment? És un post d'aquests que no hauria de penjar.

2009-03-10T08:59:00.006+01:00

Però suposo que ho he de dir perquè sinó aquesta veritat tan simple m'esclatarà a dins i es convertirà en una petita arruga entre les celles, en un cabell blanc al serrell, en una mala llet insuportable un matí radiant de dissabte.

M'estàs tocant els collons. Ets com aquests pesats que diuen mil vegades "ja me'n vaig" en una festa i continuen papallonejant dues hores més, ets com els "no vull més pastís, gràcies" que se l'acaben acabant, ets la mosca collonera que no entén que som hivern i ha de marxar més al sud, a llocs més càlids, carretera enllà.

Fins ara he tingut paciència, fins ara m'he limitat a abraçar-la quan plorava, a escoltar-la quan li havies inflat el cap, a fer-li un amor fort i brusc quan li calia un xut d'adrenalina per poder-se relaxar.

I ara... Ara no puc fer gaire més, la continuaré abraçant. Només puc mirar d'ensenyar-te, amablement, la porta. Entra, si vols entrar. Vine a fer una cervesa, xerrem de les nostres coses, mirem una peli o follem tots plegats. A mi, ara mateix, ja m'és tot igual. Però para de dir-li que adéu si no te n'has d'anar. Prou de no agafar-li el telèfon per tornar-li a trucar més endavant. Prou d'exigir-li el que saps que no tens cap dret de demanar.

Saps? No ha fet res mal fet. Simplement, t'hauria d'haver deixat molt abans i no la vas deixar. Sabia que s'equivocava i que, el que ella veia com a lleialtat última, tu ho veuries com a traició inexcusable. Però ho va fer igualment. Som humans.

Interrogants

2009-03-07T09:17:00.003+01:00

Aquest blog començava parlant d'un secret. Un secret amb la meva veïna, que puja i baixa les escales perquè no la deixen sortir al carrer. Passen els dies i el secret va creixent, com aquesta amistat estranya que anem teixint a base de dolços i somriures. La simpatia arriba allà on no ens arriben les paraules, el seu pobre espanyol i el meu nul àrab.

Ahir, finalment, m'ho va dir. Sé que fa mesos que ho volia, que triava les paraules, que esperava el moment. Les últimes setmanes havia pujat més sovint de l'habitual, li havien calgut més excuses. I jo esperava pacientment que estigués madura, que arribés ella sola a la conclusió inevitable, que no calgués que jo, des de la meva sala de finestres més amples i amb les claus de casa a la butxaca, li digués el que ella ja sabia.

Vol deixar-lo, diu. Cinc anys de segrest són massa. No n'està enamorada. Vol estudiar. Vol treballar. Vol tenir una vida. Vol decidir què fa, i com, i quan. Té vint anys i n'hi queden molts per viure.

Al principi sorpresa, al principi alegria. I després, tots els interrogants. Com ho farà? Haurà d'amagar-se? Correrà perill la seva vida? Li donarà suport la família? Acabarà formant part d'estadístiques macabres?

Tenim un secret més gran que abans. I m'inquieta saber com continua la història, com s'acaba.

Losing my religion

2009-03-04T01:54:00.003+01:00

No sé què has fet amb el meu sarcasme. L'has desat en algun racó de la casa i ara, per molt que regiro armaris i calaixos, no trobo la meva maquineta infal·lible per despatxar la ràbia. Hauries de tornar-me'l, de veritat, jo no sóc jo sense el meu sarcasme. La ironia està bé, la ironia és fantàstica, però avui jo volia el sarcasme.

I em trobo, en canvi, amb una muntanya de comprensió, amb tres paquets per encetar de simpatia, amb un arsenal de calma que no me l'acabaré en tota la setmana. Tu no ho entens, perquè no em coneixes gaire, però això no és normal. Tindré una úlcera d'estómac, o un atac de cor, o em tornaré definitivament adorable.

No vaig dir res quan em vas esmolar les vores i em vas fer suau per totes bandes. No em vaig queixar quan em vas treure la cuirassa amb l'excusa de despullar-me. Però ara, bonica, si us plau, torna'm el meu sarcasme. Digues que no em miraràs a punt de plorar si dic la frase més negra que em passi per l'ànima. Digues que em deixes, només avui, no ser raonable. Digues que puc ser cruel una estona i que no deixaràs d'estimar-me.

Aquello que un día nos hizo temblar de alegría

2009-02-27T10:47:00.003+01:00

Tornen perquè han de tornar. Perquè nosaltres també els enyorem, a estones perdudes. Perquè no es pot fer veure que no han existit els dies en què tremolàvem d'alegria només de pensar en la seva veu xiuxiuejant-nos exactament la paraula exacta a cau d'orella.

Tornen perquè som de foc i els hem deixat la pell cremada. Ara, les carícies els semblen blanes i totes les boques fredes. No hi ha manera d'esborrar el record de l'ànima viva, i s'obliden de les ferides. Ara.

Però igual com no desapareixen les nits que vam passar amb altres abans de passar-les plegades, tampoc no podem obviar les mirades creuades des d'una tarda d'agost en què tu vas perdre un anell i jo la respiració, allà a la platja. La primera nit, de pell bruna contra pell blanca. Un adéu estrany, un avió que marxava. I totes les paraules que han travessat mars i autopistes quan volia cercar-te.

Que tornin, doncs. Tenim un racó molt endins per donar-los sal i aigua. Una carícia guardada per quan els calgui una abraçada. Un estremiment amagat per quan recordem el Bouiller al capçal del llit o les seves mans entre les cames.

Amb una mica de sort, aviat arribarà algú que els miri com ara ens mirem nosaltres. Amb una mica de sort, un dia es despertaran i ja no hi haurà dolor al fons dels ulls quan ens pensin de matinada. Amb una mica de sort, deixaran de tornar com fins ara i podrem trobar-los a mig camí, entre la seva felicitat i la nostra, i estimar-los encara.

Au nord

2009-02-24T10:25:00.005+01:00

Hi ha una temptació creixent de deixar-me arrossegar pel corrent del desig. No és un desig de carn i ossos, és un desig de temps i aire. De comprar un bitllet a un altre continent i perdre'm entre els carrers que no conec. D'aprendre llengües que no he sentit mai i menjar amb coberts estranys.

És recorrent, aquest desig. L'apago com puc, amb caps de setmana a Nàpols o Dublín, amb desconnexions a Toronto o Nova York. Amb llibres. Amb amor.

Els dimarts que semblen dilluns i em costa llevar-me, quan hi ha una dona nua que diu que voldria segrestar-me i no marxar a la feina aquest matí, quan la son i la muntanya de redaccions per corregir, l'article inacable, la traducció urgent que començaran a reclamar en qualsevol moment, quan tot el que m'obliga a ser eficient i programable crida impúdicament el meu nom des del llindar, la temptació pren un pes específic que es transforma en opressió violenta al pit.

Hi ha dies que no recordo què faig aquí.

Zum Geburtstag viel Glück

2009-02-13T06:21:00.001+01:00

Com cada any, em recordes prematurament que em faig gran. I és que el temps no el marquen tant les estacions com aquest anar i venir de cossos, mirades, confidències.

Teníem divuit anys i ganes de traduir Vian, Plath, Rilke. Teníem divuit anys i ho fèiem tot amb la força incontrolable de les hormones i la impaciència arrogant de qui se sap més viu, més capaç, menys estúpid. Jugàvem a comptar les faltes dels professors, les absurditats de les alumnes, les matrícules d'honor de la número u. Jugàvem a enamorar-nos d'un Jordi qualsevol, a emborratxar-nos amb vi agre, a trobar la dona de la nostra vida.

I ara en tenim (en tens, prematurament) trenta-dos. Parlem de com juguen els nostres fills, de com es troben les nostres parelles, de com va la feina. Hem perdut una part de la força, gairebé tota la impaciència. I ens fem cada dia més vives, més capaces, menys estúpides.

Com cada any, arriba el dia i penso que és un miracle que ja hagi passat un any i encara hi siguis. El recordo només un cop l'any, el miracle. La resta del temps és normal que soni el telèfon i te m'enduguis una estona al teu costat, entre bolquers, traduccions i pluja. La resta del temps és normal travessar Europa per fer una passejada juntes, comprar globus, fer un te. La resta dels anys vull que em recordis, encara, prematurament, que em faig gran. I que m'agrada que sigui amb tu.

Una (futura) dona valenta

2009-02-06T12:57:00.004+01:00

No arriba a fer un metre i mig i té un somriure de dents tortes a mig créixer que podria desfer el gel de qualsevol mirada. És petita, sí. I valenta.

Voldria estalviar-li tot el dolor, voldria eliminar de la terra totes les persones que la fan patir injustament. Voldria abraçar-la tan fort que la impregnés la meva força i se sentís reina del món. Voldria que no deixés mai de somriure. Mai.

Però és segurament el dolor, i la meva mà a la seva espatlla quan pateix, el que l'ajudarà a continuar creixent sense por. Tot i que senti que em trenco cada cop que la veig plorar per dins.

Bon viatge, Rilke

2009-01-29T13:01:00.003+01:00

Ho han dit tots els poetes: estic sola. Davant la mort, però sobretot davant la vida, sola. A l'abisme del dolor, al vertigen de la por, davant de tots els reptes. Per fer els canvis que calen, per lluitar les lluites més justes, per transigir si és necessari i mossegar si és el que cal. Per decidir què sóc, què faig, què vull, què ofereixo. Sola.

Però hi ha una mà que m'agafa el dit polze, discretament i amb fermesa. Uns ulls que m'escalfen el dia. Un braç que m'envolta la cintura. Un somriure menut que fa créixer el meu. Un alè de foc que s'emporta la boira.

Ets tu, i ells, i els altres. Sou un exèrcit de persones, tan soles com jo. Perdudes, ens anem trobant i fem una xarxa per si algú cau al buit de la nit més fosca. Ens deixem llibres i cançons. Ens teixim paraules i records. Compartim el vi i la sort. Creem aquesta il·lusió lluminosa que es diu amistat, amor.

No hi insistiu, poetes. Ja sabem que estem tots sols. Però no tant com, de vegades, ens vol fer creure la mort.

Tanca la porta

2009-01-12T12:55:00.003+01:00

Ara mateix, el llit és tan petit que hi cabem tu i jo i prou, i encara l'una a sobre l'altra. Lentament, amb una música suau de fons, anem fent fora amics i fantasmes. Els fem aixecar-se del sofà, de la cadira al costat de la finestra, de tots els racons de la casa. Els ensenyem la sortida amb un somriure, els empenyem discretament, en un gest que és gairebé una carícia però que no deixa cap mena de dubte. El llit és petit, ja ho entenen, i necessitem tot l'aire de la cambra per omplir-la de nous sospirs. Si volen, després, demà, l'altre, podem quedar per fer un cafè, podem anar al cine i al teatre, podem sortir a ballar i beure i riure.

Però ara, en aquest llit, ens hi volem tu i jo i prou. Tres metres quadrats són pocs si hi hem d'encabir tot el que ens bull a dins. Tanca la porta, treu-te les sabates, vine cap aquí.

Fer, desfer, refer

2009-01-07T11:06:00.001+01:00

Res a fer. Tot per fer.

Je suis toi-même et je te parle

2008-12-30T23:49:00.002+01:00

Diria que l'enyores sense dir-ho, per la manera com et mossegues el llavi quan obres el diccionari i ensopegues totes les paraules que va dir-te l'última vegada que et va tenir al damunt. Et mossegues el llavi per no dir-ho, és clar, però també per notar una mica aquell dolor suau (com un pessic al mugró) que et feia sempre que fèieu l'amor.

I passes una pàgina i una altra i no ets capaç de trobar cap paraula que no et recordi la seva veu tan fosca penetrant-te totes les profunditats del sexe. Perquè aquesta nit no hi ha res que es pugui dir sense que hi hagi una absència suament dolorosa (com un mos a la natja). I no ho dius, però et mossegues el llavi.

Desig

2008-12-19T18:14:00.005+01:00

Voldria ser aquesta mà que acaricia els teus vint anys. Besar-te els llavis amb els dits, baixar lentament fins als pits. Resseguir-te totes les pigues, enredar-les amb els cabells. Voldria, ara mateix, no haver d'esperar a demà per ser una mà de pell, de desig, una mà amb braços i cames, una mà amb llengua i set. Voldria estimar-te amb els cinc sentits, un a cada dit.

Sobre el que et fa humana

2008-12-09T15:21:00.003+01:00

Sigues bona nena. No diguis això. Si a tu no et costa res. Fes-ho per ella. Renta't les mans. Menja't la verdura. Ja has fet els deures? Pensa en els altres. Va, feu les paus i fes-li un petó. No diguis això. Tens raó, però has de cedir. D'on no n'hi ha, no en pot rajar. Ella t'estima, a la seva manera. L'odi no porta enlloc. Tu que tens més recursos, sigues comprensiva. No siguis impertinent. No diguis això. No siguis així. Calla. Calla. Calla.

I el cop de puny sobre la taula, inevitable, que em despulla del pes de l'educació i em revela, finalment, humana.

It's only words and that is all

2008-11-27T20:17:00.003+01:00

Hi ha un racó del cos on s'amaguen les paraules que no dic. Sé que és al cos perquè de vegades em fa un mal de mala digestió que és innegablement físic, i em passa només després de dies de dejú i dutxes a 42 graus, exactament.

De tant en tant no em caben a dintre i les vomito en forma de conte o de haikú. De vegades, si se m'han fet agres, surten com un comentari d'arestes assassines que acostuma a caure al lloc inadequat. Llavors hi ha algú ferit, i no puc fer altra cosa que empassar-me tot el que em ve als llavis de dir.

No sé si tantes paraules (les que dic i les que no dic) m'arriben dels llibres, de les cançons, de la veu dels amics. No sé si neixen d'alegries o neguits. No sé si no hauria de vessar-les totes de cop i quedar buida, neta, per fi.

So many choices

2008-11-21T08:08:00.002+01:00

De vegades em sembla que és mentida, que ens enganyem, que no cal triar res. Que la vida acaba decidint mentre ens deixa, amb tota la mà esquerra, petits triomfs de la voluntat perquè ens pensem que és altrament.

Així, em llevo i no em sorprèn que els arbres estiguin en la màxima esplendor de la tardor, quan jo havia decidit que avui seria primavera.

Em sento contrariada, només un moment. Després, dòcil, em perdo en la bellesa. No tinc altre remei.

Dia a dia

2008-11-17T11:28:00.003+01:00

Tinc un calendari d'alegries oficials. Marco els dies de color taronja, verd, vermell. Són dies en què arriba el tren, en què agafo el tren, en què els amics fan anys, en què els nens estaran contents, en què comencen les vacances i s'acaben les converses telefòniques inacabables. Dies de vestir-me per rodolar per terra entre guerres de pessigolles, de vestir-me per anar al teatre, de vestir-me perquè em despullin a poc a poc.

Tot i el calendari oficial, les alegries són rebels i no sempre s'ajusten a la programació oficial. Hi ha dies grisos, sense res previst, en què apareix al mig del camí una fulla de tardor amb uns colors especialment bonics. I una calor estranya, ilícita, fugaç, il·lumina un moment el matí de pluja o de sol apagat. També hi ha dies convenientment assenyalats en què sembla com si s'haguessin amagat sota el llit totes les ganes de somriure.

També hi ha dies de dol en què no hi ha ni una trista formiga que s'hagi pintat de roig l'esquena per fer-me seguir-la fora, al jardí. Aquests dies oficialment tristos, és un insult que no hi hagi ni un núvol i que surti el sol, orgullós i impassible, com si la cosa no anés amb mi.

Només haikus

2008-11-11T11:11:00.004+01:00

Penso en versos de cinc i set síl·labes. M'assalten a la dutxa, mentre m'ensabono. Quan escric als amics, quan poso exemples a classe. Quan tradueixo un subtítol. Quan demano l'entrepà al bar de la facultat. Estaven envaint ja fins i tot aquest espai tan prosaic en què s'hi val a badar.

En un intent de domesticar-los, els he fet una casa.

Compte, és contagiós.

Vertigen existencial (justificat)

2008-11-04T21:33:00.003+01:00

Comença una nàusea lleugera, hipersensibilitat a les olors, inflor dels pits, dels peus, de la panxa. Punxades allà on, temps enrere, hi havia hagut els ovaris. Aigua cames avall, empènyer com si t'hi anés la vida, perquè l'hi va la vida. Plors, contacte, escalfor. Batecs, llet, bolquers, massa nits sense dormir. Mal humor, plors, riure, feliç. Cereals, fruita, patata, pollastre. Surten les dents; plors. Ara gateja, ara camina, ara se l'ha de perseguir. Mama, no, jo soleta, jo. Explica'm un conte, i de cop sap llegir. Cauen les dents, queden curts tots el pantalons, surten més dents. Preguntes complicades, tardes difícils, dies bonics.

Avui li he preguntat a la meva filla què canviaria de la seva vida, si pogués. "Voldria no estar malalta", m'ha dit. I res més. Somric. Demà ja no tindrà febre, dijous anirà a l'escola, divendres tindrà exactament la vida que vol tenir. Per absurd que sembli, en un racó petit, tinc la tímida esperança (molt tímida, gairebé li fa vergonya existir) que sigui sempre així.

Die Sonnenseite des Lebens

2008-10-31T11:01:00.002+01:00

He perdut accents, ces trencades, la fressa dels nens, el silenci dels teus dits. Pero no m'inquieto. Tot tornara lentament quan torni jo; dilluns, dimarts, divendres... La certesa absurda que no caura l'avio, que realment podras donar-me 30.000 dematins.

Mentre espero que passin els dies i em demano que faig exactament aqui, m'entesto a mirar-me la part mes brillant de la vida. Tot i la pluja insistent que no ha parat de caure des de dilluns al mati.

Enfilare el cami de la catedral, penetrare carrerons humits, arribare a l'exposicio de fotografia que he de veure abans de marxar. Buscare una bustia per enviar tramvies als mes petits. I aquesta escalfor que em pren quan passo per un lloc bonic (un pont, una ciutat glacada) on he estat felic anira creixent lentament i envaira tot el pais. Com a minim, aqui dins.

Missatge en un bòtil

2008-10-22T18:09:00.004+02:00

Sembla que hi ha algú, un italià, diuen, que recull els missatges de les ampolles del món i esbrina què hi diu. Sembla.

No he sentit, però, què en fa, de tots aquests missatges. Si els endreça ben endreçats dins una capsa, sota el llit, o si els torna a la seva ampolla perquè els trobi algú altre.

Tampoc no diuen qui es dedica a enviar-los. Algú que vol trobar una illa deserta, algú que vol tornar de la Lluna, algú que pràcticament no existeix.

Però la incògnita més inquietant és com és que ens sentim tan cruament sols que enviem paraules al no-res, amb l'esperança que algú les llegeixi, o bebem les llengües estranyes de desconeguts, mirant de trobar-hi aquell regust de quan encara érem vius.

Carn vol dir desaparicions

2008-10-21T12:19:00.002+02:00

Entre les mans, a la boca, al llit, sobre el taulell de la cuina, al terra del menjador, a la dutxa, als lavabos de l'estació, a les cinc del dematí, davant les pel·lícules que no hi ha manera de mirar, al costat dels llibres que no hi ha manera de llegir, entre els somnis que no s'entenen però semblen laberints.

La teva carn, desapareguda, em crema als dits.

De com s'esdevé allò que no s'és

2008-10-16T13:56:00.004+02:00

Parlo amb la meva editora mexicana. Amb la meva editora. Mexicana. Parlem de la contra del llibre, què hi ha de dir i què no. Dels canvis que ha fet al text, quins accepto i quins no. De la qualitat del paper. De tots els petits detalls. I ric.

Ric perquè després de tant escriure en català, el meu primer llibre de veritat serà publicat en castellà. I en mexicà. Simultàniament.

Viva México, doncs.

Puzzled

2008-10-14T20:08:00.004+02:00

Hi ha les ombres, que són ombres, però tenen també petites butxaques on de vegades podria amagar-se la llum. Hi ha la calma, aquesta calma de tarda clara, en què les ombres sembla que es fan més llargues i més suaus. Hi ha idees vagues sobre el futur, que no existeix però continua arribant cada dia, insistentment, disfressat de present que cal usar per reciclar-lo en memòria. Un llibre japonès, un te sense sucre, un amic que truca precisament quan pensava en ell. I els nens que miren Doraemon, i una dona que cuina a la cuina, i jo que podria dir-se que sóc aquí.

Així, en resum, hi ha una tarda d'ombres clares que dissimulen la llum del futur d'ahir.

Paraules noves als prestatges

2008-10-11T20:10:00.005+02:00

M'he comprat un diccionari. Em calia escriure-li una carta d'amor, una carta molt llarga, una carta per dir-li... Tot això que ja sabem i que hem dit, segurament, massa vegades.

Em calia escriure-li una carta i no volia reciclar les paraules, fer servir les mateixes de fa quinze anys, cinquanta amants, tres parelles, un enamorament profund, diversos estats d'estupidesa transitòria.

Volia paraules noves, per estrenar, paraules que pogués dir que dic per primera vegada.

M'he comprat un diccionari, doncs. Bilingüe. I m'he decidit a aprendre búlgar. Búlgar bàsic, no cal passar-se. Només per dir t'estimo, només per dir queda't, només per dir sóc feliç. Per dir-ho un altre cop, aquest cop per primera vegada.

Escales amunt, escales avall

2008-10-11T00:11:00.000+02:00

La meva veïna té vint anys acabats de fer, i en fa cinc que es va casar. Un dia va ensenyar-me les fotos del casament. Estava molt guapa, perquè ho és. I semblava contenta al costat d'ell.

La meva veïna no treballa, ni surt de casa sense acompanyament, ni decideix res de res. Es passa el dia fregant i cuinant plats molt complicats i mirant telenovel·les que jo no conec.

La meva veïna puja d'amagat del seu marit a connectar-se a Internet. Ho fa de nit, quan ell fa l'últim torn a la fàbrica, i em porta pastissets acabats de sortir del forn en senyal d'agraïment.

I jo somric al marit quan me'l trobo per l'escala, en comptes de clavar-li una patada als ous, que és el que voldria fer. Perquè, amb la meva veïna, tenim un secret. I no és qüestió que ho sàpiga ell.